Josep de casa Monica i Gil de casa Permicas...mans que parlen del passat

Agusti Marcial...el guaridor de tristeses

Carme de Castellarnau...el llenguatge tendre de la natura

Ramon Baylina...passio per la metereologia

Nuria Garcia i Quera.....profundament humana

Josep Moragues...lluitador a les comarques catalanes

Miquel Seguer...investigador incansable de la bellesa

Cinto Ferrer casa Pubill de Surri... cercant la magia del seu entorn

Dolors Ponsico i Gasa......100 anys de vida pallaresa

Joan Lluis.......pallares il·lustre

Valenti Montaña Beso de "Casa Ferrer Nou" de Ribera de Cardos

Joan Claudio Vilamitjana

Bibliografia:
UN FORAT ENTRE MONTS. Recull oral a Llessui i a la Vall d’Àssua. Garsineu Edicions. Primer premi del concurs de la «Girella Romancera» de Tírvia l’any 1992.
L’ORRI DEL BERNADET I ALTRES NARRACIONS. Garsineu Edicions. Guanyador del I Premi Pirineu, de Martinet, l’any 1997.
ELS RESPONSOS. Que s’editarà durant l’any 2000. Garsineu Edicions. Guanyador del III Premi Pirineu de Martinet, l’any 1999. Inici

La fusta, ha estat, des de l’antiguitat, un dels recursos naturals més utilitzats per l’humanitat. Des de temps llunyans s’han venerat els boscos i s’ha celebrat el culte a l’arbre. L’home va utilitzar arrels i troncs per tallar tots els estris domèstics, accessoris pel bestiar, per la pesca, la caça, sabates, joguines, jocs d’adults, vaixells, carros, instrument musicals... Des de l’edat mitjana, les vaixelles utilitzades per famílies importants eren de fusta i es consideraven “obra de fust”. La costum d’utilitzar recipients de fusta no ha mort del tot, encara avui, hi ha utensilis de cuina que no han estat desplaçats pels moderns i sofisticats invents més pràctics i irrompibles. Altres peces rurals i tradicionals, últims elements del nostre passat i de la nostra identitat, es fan servir per decorar. Però encara avui, hi ha cabuda per a l’esperança de que es continuïn fabricant... Una petita i rústica escala dona pas al paller, on cada dia des de fa 5 anys, en Josep Tomasa de Casa Mònica de Sort i en Gil Escolà de Casa Permicas d’Esterri de Cardós, dediquen part de la seva vida a crear, lentament, peces de fusta que conserven el sabor del passat artesanal de la comarca del Pallars Sobirà. Hi ha una cultura de la fusta i tres tipus d’artesans: els tallistes, els fusters i els pastors que amb una simple navalla, tallaven la fusta amb una minuciosa decoració. És en aquest últim grup en el qual podríem emmarcar l’obra d’aquests dos homes senzills, perseverants i enamorats de la seva tasca. Artesans que parlen amb tristesa de la desaparició d’aquesta artesania, una vegada trencada la cadena tradicional de transmissió de pares a fills i donada la manca de persones interessades en aprendre a treballar sense torn. Asseguts en el seu banc o drets i inclinats sobre la fusta, sense deixar de treballar amb el xerrac, la raspa, el tribin, el cargol, el ribot, la maceta, el burí o la gúbia... expliquen les característiques que diferencien unes fustes d’unes altres, doncs no totes són útils...la duresa, el color, les vetes, l’aroma identifiquen les unes de les altres i les fan més o menys utilitzades... l’olivera i el noguer fustes molt agraïdes i que donen un acabat de qualitat, el bedoll, el boix... Expliquen també l’època mes favorable per la tala de cada espècie, tenint en compte si la lluna es nova o vella... Lentament, transformen materials naturals en obres d’artesania, amb temes decoratius molt senzills, gravats profunda o suaument en la fusta, però d’una gran bellesa... dibuixos de plantes, aigua, ocells, flors... evoquen l’entorn i prenen vida. Fabriquen des d’estris per a la cuina: culleres, for quilles, salers, plats, formatgeres, cendres, sucreres, morters... fins a soquets, jardineres, esclops, carraus, matraques... Són, en definitiva, dues persones que no han tallat el fil que els uneix a la natura, a les tradicions i a la creació de bellesa. Inici

Comença la festa!...els músics es preparen, les notes dels seus instruments musicals omplen l’espai...entrem en el remolí de les sensacions, de les emocions...en el món fascinant i màgic del ball!... Escoltant qualsevol peça musical ens deixem emportar...li donem per mís per sensibilitzar i mobilitzar el nostre cos transformant-se en quelcom viu. La sentim com si l’haguéssim escrit, com si coneguéssim els seus secrets; no cal ser ballarí per experimentar el plaer de ballar, dos persones o sols mitjançant el ritme i el moviment...Tanquem els ulls...Com una brisa ens acarona la dolçor del vals, seductor i romàntic; de sobte una turbulència ens enva eix, el vertigen de la polca; ens embolcalla com pluja fina el sentiment del pas-doble, la sensualitat i el erotisme del merenga i la salsa, la passió del tango, del fox trot, la màgia del bolero; un vent ardent de sensualitat i d’alegria arriba amb el cha cha cha i ràfegues de llibertat amb el rock’n roll; l’ancestral rumba ens arrossega com un tornado...I donant vida a tot aquest ambient, el músic...l’Agustí. El ritme de la música compassa el batec del seu cor, la seva respiració, el caminar, la manera amb que prepara tot el escenari per l’actuació, l’entusiasme amb que parla de la seva professió. Va néixer a Esparreguera fa 31 anys. Casat i amb una filla, viu a Arestui i Sort (Pallars Sobirà). Estudià música a l’Escola Municipal de Música d’Esparreguera i Informàtica Musical. Forma part del grup Amics del Ball de Sort, persones que es troben cada diumenge a la discoteca Rock Dur per gaudir del ball. Amb modesta aportació -com ell diu- ha fet arranjaments musicals pel teatre, creat alguna melodia i adaptat temes. Des de petit, la música formà part de la seva vida familiar. Participa en la Passió d’Espareguera. Comença la seva trajectòria musical als 12 anys tocant la bateria, als 18 l’acordió. Fa 15 anys que van formar -per passar-ho bé- amb el seu pare i un amic el conegut grup El Trio Montserrat, que amb el seu equip de llum i so, i un repertori que inclou tot tipus de música, actuen en sales i espai al aire lliure, per comarques d’arreu de Catalunya, resta de l’estat i al estranger. Als pobles de muntanya toquen tot el dia: missa, concert, havaneres, festes majors, revetlles, cercaviles...sempre mantenint una participació i un contacte directa amb el públic, que els caracteritza.
Així, començà per l’Agustí una trajectòria musical que també el porta a fer actuacions en solitari. Treballa en la construcció, però en realitat la seva professió és músic, “la música és una forma d’estat d’ànim” -ens diu- i desitja dedicar-s’hi exclusivament. Parlant amb ell, hom no pot evitar sentir-se atret pel món de la música i el ball i considerar-lo un mitjà de comunicació sana entre persones, un remei per guarir la tristesa, l’estres... per ajudar a ser feliços.

Discografia: “Trio Montserrat 15 anys de Festa Major”
”A la meva manera” Agustí i els seus teclats.
(Distribució i venda durant les actuacions). Inici

Quan arriba la tardor, el Sol s’allunya lentament de la Terra, els dies s’escurcen i, hom esdevé tot sovint melangiós, cercant els llocs més assolellats per gaudir de la calidesa de la seva llum; el camp, cansat, reposa després d’un fructífer període. La natura ens sorprèn amb un ventall infinit de colors; els arbres, de fullatges caducs, es queden sense fulles i lentament una immensa estora cobreix la terra; els fruits de tardor afalaguen el nostre paladar amb els seus sabors tant diferents als de les fruites d’estiu. La primavera d’hivern, és un temps de trànsit entre l’estiu i l’hivern que ens convida a gaudir més reposadament i a preparar-se per un hivern tant o més enriquidor. Arribada la tardor a la vida de la Carme, ella s’endinsa tranquil·la i serena pels dies de l’estació més calmada, i esdevé una companya inseparable de tot els recursos que li ofereix la natura i dels seus infinits elements, convidant-nos per mitja de la seva obra, a passejar i a explorar amb ella totes les possibilitats de transformació dels materials que utilitza.
Filla del poble d’Alins, la Carme de Castellarnau, va treballar a Barcelona durant 5 anys en un col·legi de protecció de menors, fet que li va deixar una empremta molt profunda.
Arrel dels seu casament s’instal·là definitivament a Esterri d’Àneu, on la seva vida ha transcorregut entre diferents treballs, la família i el somni de materialitzar tota la riquesa creativa que sempre havia intuït que tenia i que glatia per sortir del seu interior. Fa uns 6 anys, ja jubilada i disposant de més temps per dedicar-se als seus projectes personals va decidir de començar una nova etapa.
La Carme, aprofita qualsevol material al seu abast per transformar-lo, i la capacitat immensa d’imaginació creativa d’aquesta dona es fa present constantment, mostrant tota la seva bellesa amagada. El seus treballs de pintura sobre seda o roba de vestits són suggerents. Les composicions amb flors, fulles, branquetes...seques, emmarcades, són innovadores, amb personalitat pròpia. (En l’exposició a la Biblioteca de La Caixa de la Val d’Aran, els seus quadres es van vendre tots). Actualment, investiga amb altres materials, que exposarà més endavant, mostrant una obra encara més acurada, profunda i extravertida, on el volum i la fantasia es fan presents, evolucionant paral·lelament al creixement personal de la Carme. Durant la conversa, hom descobreix a una dona dolça, càlida, intima, activa socialment i participativa, que omple un espai important, no tant sols en la família, els amics, sinó també en el lloc on vio, doncs es mem-bre de l’Associació Dones d’Esterri, una entitat molt compromesa amb les activitats lúdiques, culturals i socials d’aquest poble. En definitiva, una dona que també omple un espai important en el immens engranatge de l’univers. Inici

L’etapa científica de la meteorologia catalana comença en el segle XVIII, per tant, és un important legat dels nostres avantpassats. La invenció del termòmetre de Van Helmont i del baròmetre de Torricelli va fer possible la substitució de l’especulació pel coneixement objectiu. El trencaclosques de l’atmosfera ens fa difícil endevinar el procés que seguiran els fenòmens vius que la formen. La meteorologia està vinculada a la Física, Química, Estadística, Geofísica i Oceanografia. Els noms dels aparells que s’utilitzen pel seu estudi semblen formar part d’un llenguatge estrany fet només per a especialistes: Sicrometre, Anemòmetre, Baròmetre, Meteosats, Manega de vents, Pluviòmetre, Termòmetres de màxima, mínima, Registrador de moviments sísmics... però, es converteix en planer i entenedor quan ens posem en contacte amb les persones que voluntàriament realitzen la tasca de recollir dades en les estacions meteorològiques... Ramon Baylina neix a Barcelona l’any 1945. Ja de petit, el seu pare l’inculcà l‘afició per la muntanya i la meteorologia. El seu treball de pastisser en el negoci familiar no l’impedí, que cada dilluns (el seu dia de festa setmanal), la seva inquietud per la meteorologia l’obligues a desplaçar-se al Turó de l’Home al Montseny a observar i aprendre pacientment, com funcionava l’Estació Meteorològica. Circumstancies adverses en la seva vida, -que en el seu cas han resultat positives- el portaren a Sort (Pallars Sobirà) fa 18 anys per fer-se càrrec, com a encarregat, i tenir cura del manteniment de l’Escola de Piragüisme d’aquest poble, i que pertany a la Generalitat de Catalunya. Autodidacte en tota la seva trajectòria, és un exemple de perseverança i paciència per aconseguir allò que tant ha desitjat i somniat durant la seva vida: Com a col·laborador, instal·lar i mantenir l’Estació Meteorològica de Sort (la més important de Lleida) que funciona a ple rendiment des de fa 5 anys i que actualment compta amb una Estació de Radiosondatge (hi ha una a Barcelona i l’altre a Sort). Petites subvencions econòmiques i d’equipament juntament amb les seves aportacions i esforços han fet realitat el seu somni. També dona conferències informatives i com a prolongació de la seva vocació, construeix maquetes topogràfiques a escala. El recorregut per l’estació meteorològica esdevé una experiència nova que desperta l’interès i la curiositat per conèixer tot un món que tot sovint sembla complex i fora del nostre abast... Hom s’ena dona de que, una matèria pot arribar a atreure i interessar, si la persona que l’explica transmet el seus coneixements amb entusiasme i passió al que l’escolta, aquest es el cas d’el Ramon que d’una manera molt pedagògica ens endinsa en el seu món de gràfiques, mesures, aparells, fotografies, ordinadors... que formen part de la seva vida i l’enriqueixen fent participes del seu entusiasme a tots aquells que l’escolten. Inici

En el poblet de Tornafort (situat al Pallars Sobirà) viu una noia, dolça amant de la vida, gran viatgera, molt receptiva i oberta al coneixement de totes les cultures del món, a tot allò que sigui enriquidor... Un bon dia, la distància i la malaltia la separà del seu estimat avi que vivia a Barcelona, i llavors, decidí escriure un degoteig de cartes que l’obligaren a observar minuciosament el seu entorn, d’una gran bellesa i exuberant natura, i poder transmetre-li a ell les sensacions més profundes... Aleshores, decidí instal·lar-se en l’oasi verd i bulliciós de l’escriptura per a poder així compartir la calidesa dels seus escrits amb els lectors... Uns ulls negres i profunds la precedeixen, i recorden la joia més preada del desert: el pou, del que no veiem els fons per on brolla i corren aigües cristal·lines que calmen la set al viatger curiós... en aquest cas la set d’aquells que gaudeixen cercant o llegint un llibre.... Nuria García Quera, va néixer a Barcelona l’any 1965. Estudià ceràmica a l’escola Massana. L’any 1986 a ella i la seva família, els hi donaren la possibilitat de fer de guardes del refugi d’alta muntanya d’Amitges i van decidir acceptar-ho i instal·lar-s’hi. La seva vida transcorre entre la família, l’escriptura, el seu interès per tot allò que conforma el món i el hort que té al poble. Actualment estudia Filologia Catalana i és presidenta de l’AMPA de Sort. És escriptora per afecció i autodidacta. Ha escrit novel·la, relats curts, guies d’excursionisme, guions per a la televisió, articles.... El Pallar Sobirà i Mali (Àfrica) ocupen un espai important en la seva vida, la qual cosa l’ha portat ha escriure llibres relacionats amb la vida i costums d’aquest dos lloc, amb reflexions interiors senzilles però al mateix temps directes i colpidores. Durant la conversa, hom percep en ella, la profunditat de les persones que han conegut “allò” que realment som, més enllà de la realitat de la vida...
Bibliografia:
«Partida de cartes en nou seqüències». 1997. Segon premi del Premi Literari Intercomarcal Anton Navarro. Garsineu Edicions.
«Migdiada». Comença la seva faceta de novel·lista. 1997. Garsineu edicions
«L’estel porquer». Premi Ciutat d’Olot 1999
«Vaig néixer a la sortida del sol». 1999. Premi Valldaura de Novel·la Breu. Editorial Columna
«La Vall d’Àssua». Guia. Editorial Piolet. Conjuntament amb dos altres escriptors. Inici

Josep Moragues, fou un lluitador a les comarques catalanes i un gran militar català fidel a les seves conviccions i el seu deure, fins a la mort. No es pot precisar el lloc on va néixer, però és a Sort on està vinculada tota la seva vida i on s’ha conservat fins avui la seva Casa Pairal: casa Gayó, presidida per l’escut d’armes. La mateixa Diputació de Lleida, l’any 1966, va col·locar-hi oficialment una placa recordant el seu naixement. Neix a l’últim terç del segle XVII, en una família de terratinents de rang aristocràtic. Estudià a l’Acadèmia del Braç Militar de Barcelona fins a l’edat de 21 anys, d’on en va sortir als vint anys, destinat a La Seu i a Puigcerdà, per a fer-hi les pràctiques per al seu nomenament d’oficial. Es va casar amb Magdalena Giralt, d’una casa també benestant de Sort. Aleshores Moragues tenia ja un càrrec militar i estava destinat a La Seu d’Urgell. Havia intervingut amb heroisme en el setge que havia sofert Barcelona abans de signar-se el Tractat de pau de Riswick (20 de setembre de 1697). Després tornà al seu destí militar alternant la seva estada entre La Seu i Sort. Durant el període de l’any 1701 al 1704 en que la Guerra de Successió es va mantenir més o menys amb certa reserva, Moragues fou una mena d’enllaç entre els partidaris dels austríacs i el príncep Darmstadt. Durant aquests anys Moragues va establir una relació íntima amb tots els que no acceptaven els Borbons i reaccionaven en contra de les imposicions que s’establien a Catalunya. Sovint, amb els seus escamots de combatents, Moragues passà pel Congost de Collegats per anar a fustigar les tropes filipistes.
El Pacte de l’Hospitalet, principi del desenllaç: Felip V, després de deliberar amb els seus consellers, oferí una suma de diners important a qui fes presoner, viu o mort, al que era el cap superior de les milícies populars de la zona nord de Catalunya. Moragues va estar una temporada malaltís i mig amagat a Sort, però pel maig del 1714 ja es troba en plena activitat guerrillera.
El general filipista Vallejo portà la repressió fins al punt de detenir les famílies dels principals revoltats, inclosa la pròpia muller de Moragues, Magdalena.
Fou detingut a causa d’un delator i els filipistes el portaren a la presó encadenat i s’intentà de fer-li un judici que era una farsa. Fou torturat, jutjat i condemnat a mort i executat amb un refinament especial, cercant les màximes humiliacions que li podien proporcionar... volien produir una sensació de pànic, al mateix temps que volien venjar tota la seva fidelitat a la causa catalana. El despullaren de tots els atributs militars i el jutjaren com un vulgar assassí. El desvestiren, li posaren una camisa de penitent i el feren caminar descalç pels carrers fins al lloc de l’execució. No respectaren el seu cadàver, l’esquarteraren i col·locaren el seu cap en una gàbia que penjaren al Portal del Mar amb un rètol de fusta en llatí, hi va estar durant 12 anys. Mentre, la seva vídua, Magdalena, fou perseguida, empresonada i amb tots els béns confiscats. Al sortir de la presó passà un any i mig al llit, malalta.
El 1981 es portà a terme a Sort l’Homenatge i inauguració del Monument al General Moragues. Dissenyat i modelat per l’escultora Rosa Martínez de Madiroles.

Recomanem el llibre “Homenatge al General Moragues”.
Col. Catalans il·lustres editat per la Generalitat de Catalunya. Inici

Miquel Seguer, neix a Barcelona l’any 1961. L’any 1987 es trasllada a viure a Tírvia al Pallars Sobirà, i actualment resideix a Esterri d’Àneu.
En Miquel expressa, mitjançant els pinzells, la seva sensibilitat per captar instants que són fruit d’una recerca tendre, incansable i renovada... Sorprenent-nos amb obres on cal una observació pausada per anar descobrint infinitat d’instants que primer s’intueixen fins fer-se presents, com un viatge a la recerca del més profund d’un mateix... S’endinsa en els secrets més íntims de la natura, dels objectes, de les persones i mitjançant la pintura transmet, a l’observador que la contempla, totes les olors, els sabors, les sensacions que produeixen els colors en cada estació i, la certesa de que malgrat l’espai condicionant de la tela, podem imaginar i intuir la immensitat que envolta a l’obra.
Totalment autodidacta, des dels 16 anys, investiga i experimenta constantment amb el color, els materials i amb qualsevol altre possibilitat que li permet extreure de si mateix tot el seu potencial creatiu.
Ens parla l’artista de la seva obra i l’home ens parla de la família i del paper tant important que ha tingut en aquest llarg trajecte, a voltes difícil, la seva dona, la Ramona, que l’ha recolzat al llarg de tota la seva trajectòria i ha cregut en ell i en les seves possibilitats des del primer moment.
Aquest pintor ha dut a terme exposicions individuals a Santa Coloma de Gramanet, Terrassa, La Pobla de Segur, La Pobla de Claramunt, Peramea, Tírvia, Esterri d’Àneu, Llavorsí, Vielha, La Seu d’Urgell, La Guingueta d’Àneu, Sort, Rialp, Santa Maria de Palautordera, Pineda de Mar, Lleida, Köln-Colonia, ...
Ha participat en exposicions col·lectives a La Pobla de Segur, Tírvia, Barcelona, Sabadell, Jaén, Cáceres, Tolosa i Le Fousseret a França, Madrid i Exposició itinerant per Catalunya. Ha rebut nombrosos premis durant la seva trajectòria. Ha coordinat les activitats de l’Associació Concurs de Pintura del Pallars Sobirà: concursos, exposicions, conferencies...
Ha experimentat amb la música de cambra unint-la a la seva obra pictòrica...........i continua incansable, el seu camí, ple de nous projectes... Inici

Només veure el timbre de fusta, delicadament tallat, de la porta de casa Pubill de Surri, descobrim l’empremta de l’artesà i ja dins de la casa la historia es fa present: antiga llar denominada casa pairal de Catalunya considerada d’interès cultural, que pertanyia al Castell de Surri propietat dels Comptes de Pallars. Tot l’entorn té un nexe amb la creativitat d’en Cinto
En Cinto de casa Pubill de Surri, neix a Surri fa 72 anys. De jove, començà a estudiar peritatge a les Escoles Cristianes de la Bonanova a Barcelona, estudis que per motius personals mai va finalitzar i continuà la seva vida a Surri treballant les terres familiars. Ja de petit sentia una gran curiositat i observava sempre al seu avi quan treballava la fusta per construir estris i fer reparacions a la casa i durant tota la seva vida ha estat vinculat i s’ha relacionat amb artistes i artesans... fins que decideix fer realitat el seu somni de crear, en estones lliures, mitjançant la fusta, una gran varietat d’estris: formatgeres, salers, plats, vols, trenca nous, reproduccions en miniatura del sistema hidràulic de la serradora i altres, peces religioses, llitets, petits carretons... caracteritzats per la seva empremta personal.
Però és en les esculturetes on l’artesà deixa anar la seva imaginació introduint-se en l’anima de la fusta per convertir-la en expressió de bellesa. Diu en Cinto: “ l’elaboració de les esculturetes s’inicia amb la busqueda de la matèria primera: la fusta de l’arbre... en el cor dels arbres morts que subsisteix del procés de putrefacció i és l’anomenada teia. Els recullo, els raspallo i aprofito la part més dura que presenta aspectes més diversos. Aprofito les seves formes naturals i a més moldeixo, corregeixo i realço les formes més agraïdes per aconseguir un bon i artesà resultat. Per adequar la imatge amb les eixures naturals, em serveixo d’unes gúbies fabricades per mi mateix per anar polint i perfeccionant la peça. Després d’aquest lent procés, es procedeix a l’encerat de la figura amb cera d’abella prèviament tractada, a través d’un sistema que ja s’utilitzava des de fa molt i molt de temps en l’època Medieval. Un procés totalment artesanal que converteix la figureta en una delicada escultureta.” Inici

Dolors Ponsicó i Gasa de casa Ton de Montardit de Dalt (Pallars Sobirà) va néixer el 12 d’agost de 1902 i el 12 d’agost de 2002 va fer 100 anys.
Diu que han canviat moltes de coses al món al llarg de la seva vida...
Ens parla de Montardit de Dalt, de la seva relació amb els veïns, pels quals sent un gran afecte i agraïment.
Ens parla de Montardit de Dalt, de la seva relació amb els veïns, pels quals sent un gran afecte i agraïment.
La “Loleta” tal i com la coneixen els seus familiars i amics, és una dona tendre i acollidora que ens explica amb senzillesa que tota la vida ha treballat al camp i amb el bestiar i cuidant l’hort i de les coses de casa. Té 100 anys i una ment clara que recorda detalls i fets del llarg de la seva vida i conserva una agilitat que li permet passejar cada dia i és l’ultima en anar a dormir estiu i hivern.
Recorda amb gran alegria i emocionada l’homenatge que el passat 12 d’agost de 2002 li va retre Sort amb motiu del seu centenari a la Residència Àngel Serafí de Sort on resideix des-del 1995... Els preparatius, a la Mercè del Ferrer que li va arreglar el vestit, que no faltes pastis pels avis de la residencia i la preocupació de que com era dilluns dia de treball no hi pogués anar ningú.
Va ser per a ella un homenatge entranyable on la seva família i els seus amics de la residència de Montardit de Dalt i de Sort van voler felicitar la Loleta. Ens ensenya amb il·lusió la medalla que durant l’acte li va donar la delegada de Benestar Social a Lleida, Teresa Ribes, que amb l’Ajuntament de Sort i el Consell Comarca també li van fer entrega de altres obsequis que ella va tenir durant mesos exposats a la seva habitació perquè tothom que volgués els pogués veure. Els actes van seguir amb un recital poètic de Meri Nus i les cançons dels Joves Acordionistes del Pallars.
La seva vida ha estat senzilla i silenciosa però plena d’afectes, d’amics i es que aquesta dona menuda i riallera tant sols estiguis mitja hora amb ella, es fa estimar. Inici

Neix a Montardit de Dalt (Pallars Sobirà) el 1912. El seu pare era fill de la casa Misser de Sort i la seva mare, de casa Aurens de Roní. És batejat a la parròquia d’Enviny i passa a viure a Rialb, a casa Xampaineta. Va viure a Rialb fins als 19 anys. Fins a l’esclat de la Guerra Civil s’instal·là a Tremp, marxa al front i , en tornar, decideix traslladar-se a Barcelona, on treballa de lampista i, després de soldador i després de venedor
“Havie fet de mosset, llenyataire, llauner, pastoret, músic (tocave lo saxo i el clarinet i al butxacó del gec sempre i portave un flabiol). Però en Joan Lluís es conegut arreu com a escriptor i folkloriste, la seua obra completa consta de vuit llibres:
Records de la meva vida de pastor (1955). L’home de la bossa (1960)
Els pastors i les estrelles (1965). Històries i llegendes del Pallars (1971)
El meu Pallars - Quatre volums (1959-1961-1967-1979)”
En aquella larga conversa m’explique com va escriure el seu primer llibre: “Era molt amic del senyor Casacuberta que ere l’editor de la Barcino. aquesta editorial ere de les mes bones que hi havie a Catalunya i ell em va animar a escriure”. Lo Colom
En Joan Lluís, escriptor
“En Joan Lluís, que hi va néixer i hi va viure molts anys fent de pastor i de bosquerol, coneix com ningú la terra pallaresa, aquest ample i vigorós racó del nostre país tan mal conegut i tan desaprofitat.
Aquestes històries i llegendes, d’un fons verídic i amb el suport d’un llenguatge saborós, vivissim i espurnejant, aporten a la nostra literatura popular un doll d’aigua fresca i una sentor de natura verge que fan de la seva lectura un plaer considerable, un autèntic goig per a l’esperit. El paisatge, els costums i el tarannà de la gent d’aquestes contrades són ben reflectits en aquestes contarelles, que conserven en tot moment l’encís de l’autenticitat.
Per aquest motiu mereixeria, a més de l’agraïment més cordial, un homenatge de tots els pallaresos i amants del Pallars, car ell ha popularitzat no tan sols el nom de la comarca arreu de Catalunya, i més enllà i tot, sinó encara diversos aspectes de la seva tradició, explicats o narrats a la seva graciosa manera.”
Joan Lluís ha estat, no només el pioner de la prosa literària moderna escrita des del Pirineu, ans també un precursor del desvetllament social de la muntanya que culminarà amb l’aprovació de la Llei de Muntanya.

El 1992 El Departament de Cultura de la Generalitat li atorga el primer Premi Nacional de Cultura Popular. Inici

Valentí Montaña Beso va néixer a Ainet de Besan l’any 1873, en la casa pairal feta el 1788, on els seus antecessors ja hi estaven vinculats en les Fargues de la Vall Ferrera i com a ferrers des de 1830 amb l’Antonio Joan Montaña.
Va venir a Ribera de Cardós, perquè amics del poble el reclamaren i l’aconsellaren que s’instal·lés com a Ferrer. Després d’haver acabat la guerra de Cuba, on hi va servir 8 anys, es casà amb Maria Riu Mallol natural de Llavorsí, acceptà comprar la casa i va fer la competència als demes ferrers que hi havien, per això el varen anomenar “el ferrer nou”.
En aquella època hi havia molta feina, degut a la intensa activitat agrícola de la vall. Ribera era el centre del comerç de tots els poblets de la Vall de Cardós, venien a Ribera a proveir i de passada aprofitaven per posar les ferradures als animals, portant també els estris de ferro: relles, cadenes de paranys, panys, forrellats etc. per apariar-los. Els “trainers” també eren bons clients (recordem que no hi havia carreteres).
La relació del “ferrer nou” amb la gent era bona, el tenien per un bon ferrer, fou un incansable treballador, tan de dia com de nit. A les 5 de la matinada l’enclusa despertava els veïns. Feia el carbó al mateix bosc de carboneres vigilades permanentment. Comprà alguna terra i animals que juntament amb el seu ofici pujà als 4 fills Maria, Anselmo, Raimunda i Joan.
Fou un prestador privat dels pagesos i de vegades eren d’intercanvi, treball per gra etc. Dels tres fills que vivien, el primer Anselmo fora l’hereu i el que continuà l’ofici ajudat pel germà Joan, i el mateix pare Valentí que morí l’any 1956.
Va jugar en aquesta època un paper favorable la Fira de Salàs del Pallars, els machos i mules havien de anar ben calçats, dissimulant els defectes, perquè els pagesos valencians els compressin a elevats preus per les feines del camp. També fou important en aquesta època la tala dels boscos, els “tiradors” feien arreglar les cadenes i destrals.
L’Anselmo fou alcalde en la postguerra civil, respectant tot tipus d’ideologies. Morí l’any 1968
Actualment, la casa del “Ferrer Nou” ja no és una ferreria en actiu degut a que l’únic fill del Sr. Anselmo, en Josep Ma. es dedicà a la docència coma mestre de la Generalitat de Catalunya.
La casa i la botiga-taller, es conserva intacta, amb tots els estris, màquines, dietaris, etc.. La màxima il·lusió del Josep Ma. i la seva família és que passi a formar part d’algun Museu Comarcal.
La farga era l’establiment on s’obtenia ferro o coure a partir de les menes dels respectius metalls. Un bon nombre d’aquestes industries s’establiren a les comarques de muntanya per l’abundància de fusta, meners i aigua per moure els martinets. A Catalunya ja hi havien algunes fargues a l’Edat Mitjana, però no fou fins als segles XVII i XVIII que s’en construïren un bon nombre. Cap als primers anys del segle XIX hi havien a Catalunya 33 fargues en funcionament. El procediment tradicional d’obtenció del metall va perdurar intacte, pel que fa als trets tècnics essencials, de l’edat de ferro fins al segle XIX. Inici

Joan Claudio Vilamitjana fill de Cal Xato de La Bastida (Pallars Sobirà), neix l’any 1944 al Departament de Gironda (França) i torna al Pallars Sobirà a l’edat de 6 anys, on resideix actualment a Sort.
Durant la seva vida ha treballat de pagès, conductor d’excavadores i taxista. Ja jubilat s’inicia en la seva afecció per treballar la fusta, (el seu pare ja la treballava fent salers típics de la comarca) orientant-la cap a la creació i reproducció d’estris, eines i elements de transport en miniatura fidels a les característiques de les peces de mida normal.
És totalment autodidacta i utilitza quasi sempre fusta de pi de flandes que treballa bàsicament amb el ganivet, la serra, la maquina de foradar i algunes gúbies i formons, no utilitza el torn.
Ha participat en exposicions a Sort, La Pobla de Segur, Llavorsí i La Seu d’Urgell. Inici