  Passant per sota les porxades del poble de Boí, i al final d’un carrer amb molta pendent, ens trobem davant d’una porta de vidriera, que en cap moment insinua l’encisador tresor de bellesa que s’amaga al seu darrera.
Un home amable obra la petita portat que dona pas al seu senzill taller, un món únic de creació, imaginació i tendresa. En Jaume Ramon de Cal Sabater de Boí va néixer a Taüll l’any 1925 i com tota la gent de la seva època, ja de molt jovenet es va veure obligat a treballar de pagés. Després va marxar a El Pont de Suert on durant 4 anys va aprendre i treballar en l’ofici de sabater. Casar-se amb la Teresa de Callis de Boí a l’any 1951 va donar un nou sentit a la seva vida, i es traslladà a viure en aquest encisador poble, on roman des de llavors i on durant molts anys compaginà l’ofici de sabater amb el treball a la fabrica de la Font del Bou. Com a sabater, s’especialitzà en la fabricació de sabates ortopèdiques, la seva feina acurada i perfecta va fer que li vinguessin clients d’arreu a cercar els seus treballs.
Però fa 36 anys, la seva vida va donar un tomb molt important arrel d’un accident de moto que l’obligà a estar immòbil, molt de temps en recuperació i li deixà algunes seqüeles. Tot aquest cúmul d’esdeveniments van fer que penses en una sortida que li pogués permetre estar ocupat, i es així com va començar a treballar el boix, primer fent culleres, forquilles, anells... i més tard, la seva inspiració, el portà a modelar les arrels del boix, que amb les seves formes suggeribles li permeten extreure de si mateix tota la seva vessant creativa: bastons d’una bellesa extraordinària, on hom pot recolzar la mà en delicades figures d’animals; de les arrels més grosses, expressives figures que tenen vida pròpia; antics salers de fusta de pi; teies de rantiner... S’endevina en els seus treballs un intercanvi d’afectes i diàleg sense paraules entre la natura -el boix amb les seves arrels capritxoses i l’home sensible i atent a quelcom missatge que rep d’elles per transformar-les.
Durant tota la conversa hom te la certesa de que només ell o persones com ell poden extreure tanta bellesa i realisme d’una arrel: estima i respecta al bosc que es generós amb ell, te molta cura a l’hora d’escollir el material, paciència per l’assecat que és molt important i observa, a vegades, dies i dies l’arrel indefinida, fins que l’inspiració dona pas a la forma.
El seu somni: Un museu a Boí, on poder exposar totes les seves obres perquè tothom pugui gaudir-ne i admirar el treball de l’artesà, tant sovint oblidat. Inici
  Taüll, envoltat de prats i boscos, ens dona la benvinguda. Per carrers empedrats arribem a la Residència- Casa de Pagès Ca de Casolà, on ens reben en una càlida i confortable cuina, centre vital de les cases dels pobles de muntanya, un soc de llenya crema a la llar de foc. La padrina, fent mitjons, ens fa companyia i participa en la conversa durant l’entrevista. Experimentem una gran sensació de confort i de calma... Cada any a la primavera l’Aurora Torrelles de Ca de Casolà, sortia a recollir gerds en les tarteres que hi ha a les muntanyes que envolten el poble, per fabricar-se la seva pròpia melmelada. Assabentada que hi havia països on el cultiu d’aquesta planta es fa en explotació, va visitar Suïssa, Itàlia , França..., on hi ha molta tradició en el cultiu i comercialització dels gerds. Quan va tornar, el Departament d’Agricultura del Pont de Suert, li va subvencionar els pals i filats necessaris pel cultiu de la gerdera i la compra de plantes mares per poder iniciar una investigació sobre la producció i l’adaptació d’aquesta planta a Taüll, en un hort petit de propietat de l’Aurora. Han passat 11 anys... ella, continua portant a terme la seva tasca des de fa molt temps, sense cap ajuda econòmica. Durant aquest temps ha pogut comprovar la bona adaptació i producció de les gerderes de totes les especies que cultiva, utilitzant el sistema de rec gota a gota, que estalvia aigua i és més eficaç. La plantació consta de 15 varietats que varien de sabor, forma i color. Les autòctones són plantes més petites, les de fora més grans i donen més producció. Autodidacta en tot el seu aprenentatge, els seus coneixements es basen en una recerca constant. En les llargues estones de repòs, després del treball diari, posa en practica totes aquelles coses, elementals i practiques, que va haver d’aprendre dia a dia. La seva preocupació per l’hort i el seu cultiu, la fa viure al ritme del planeta, les estacions, els cicles de la lluna... . No viu de la producció, és una fabricació per consum particular, per amics i familiars. La cura que té amb els seus cultius; la selecció dels fruits; el procés d’elaboració totalment natural, amb poc sucre i sense colorants, ni conservants, ni llimona, li dona una melmelada de gran qualitat i molt natural. També elabora licors de gerds i de mora. Tastar la melmelada que fabrica és una delícia... dolçors que es fonen a la boca... sabors suaus... pastissos que regalimen de melmelada... El seu somni: Tenir algun dia un obrador que reuneixi totes les condicions necessàries per poder comercialitzar el producte i per que no es perdin les tradicions de la seva comarca. Viure, retrobar-se amb el contacte de la natura i assaborir els productes que ella ens dona espontàniament o mitjançant les mans de l’artesà d’aliments és també una manera d’endolcir la vida. Inici
 La llana -pèl de les ovelles i dels moltons- és la fibra animal més comú i més utilitzada de la terra. Els productes elaborats amb llana pura donen una escalfor saludable i sense produïr suor. Antigament servia d’intercanvi. Arribava a la fàbrica en sacs, bruta i suarda. Es classificava velló per velló segons la qualitat, i es rentava per passar-la després pel batuar, primera màquina de llargues pues d’acer que inicia la preparació pel seu pentinat i estirat. Després, es regava a l’untador amb olis per facilitar el seu pas per les màquines i fer-la més flexible. A continuació passava pels diables i després per l’emborradora i la repassadora per obtenir la napa. En la carda metxera apareixia, per primera vegada, el fil, que passava per la selfactina per adquirir les qualitats de torsió grossor i consistència.
Després passava a la continua per fer agullers de dos, tres o més caps, per anar a l’ordidor per formar l’ordit o a l’aspi per convertir-los en madeixes, que es podien tenyir del color que es volia o conservar el color blanc o terrós natural de les llanes per fer jerseis, bufandes, mitjons. Feien cons per fer l’ordit o canilles per la trama. Després passava a l’enjuli. L’elaboració dels serrells era manual i pel perxat utilitzaven una perxa de cards naturals que feia la peça molt suau al tacte. Malgrat l’arribada de matèries artificials, que van desbancar la llana, la família Dies Llovera va continuar lluitant per aquesta tradició artesana. La Ma. Teresa, la filla, arrel de la mort del seu pare l’any 1995, va assumir la continuïtat d’aquesta tasca artesanal, iniciada pel seus avantpassats quan l’any 1876 van fundar “La Fàbrica” a El Pont de Suert (Alta Ribagorça), i on encara es conserven diferents elements i dos telers de fusta del s. XVII que van funcionar fins al 1927, i ara serveixen per fer mostres. Encara ara, es realitza el procés artesanal complert d’elaboració segons les costums de primers de segle, utilitzant matèria primera de les zones pirinenques, oscenses i lleidatanes. Obtenint una amplia varietat de productes: fil; vànoves que fan de mantes i cobrellits; catifes i coixins; teixits per confeccionar cortines i entapissar. Actualment la fàbrica funciona amb electricitat. Aquest esforç, s’ha vist recompensat en nombroses ocasions amb la visita i reconeixement per part de diferents personalitats del món polític i empresarial; i amb l’atorgament de premis, diplomes... 1964 New York, 1968 Toulouse, 1970 Munich, 1966 medalla d’Or en la Fira de Lleida, 1971 Medalla d’Artesa Distingit...La Ma Teresa es una persona acollidora, molt treballadora, emprenedora, i amb una gran predisposició per donar a conèixer el procés d’aquesta tradició artesanal que afortunadament avui es torna a valorar. Inici
  Nascuda de la Terra, l’argila és un remei meravellós per a moltes malalties i també una matèria que modelada, permet admirar peces d’extraordinària bellesa creades pels ceramistes. La ceràmica requereix un gran coneixement de la tècnica i gust estètic i artístic, a més d’un llarg aprenentatge. Abans, quasi totes les comarques tenien algun taller, però ara queden pocs. L’aparició de nous materials va ser la causa de la gran dificultat per mantenir-los. Malgrat això han aparegut ceramistes, que, amb el seu treball individual, experimentat dia a dia, han donat una nova dimensió a la ceràmica.
Aquest podria ser el cas de la Maria. Nascuda a Mollerussa, va estudiar a l’escola d’ Arts i Oficis de Tàrrega especialitzant-se en ceràmica, una opció sense tradició en la seva família.
Una decisió espontània i plena de projectes, juntament amb el seu company, la va fer arrelar a Llesp (Alta Ribagorça), on la seva vida transcorre entre la família i el treball de ceramista.
Per a ella el material i la tècnica són un mitjà expressiu d’inquietuds i a la vegada una manera de guanyar-se la vida. Donades les dificultats, per viure econòmicament de l’obra de creació, ho alterna amb creacions més comercials que conserven la seva empremta personal. Podem admirar llums i peces decoratives, rellotges, murals, rajoles, terrissa vidrada... Experimenta amb els esmalts creant ella mateixa les seves formules, sap combinar noves tècniques, formes i colors... Refractari, Gres, Fang vermell, el Raku tècnica japonesa... Per comercialitzar i donar a conèixer l’obra té una Botiga a Caldes de Boí durant la temporada d’estiu; participa a la Fira de Lleida pel Nadal, a la Fira de Vielha... I forma part del Col·lectiu d’Artesans de Lleida.
L’ambient rural en el que viu, li permet a la Carme, gaudir de la tranquil·litat i el silenci necessaris per desenvolupar el seu treball en solitari i en llibertat. L’opció de vida que va fer juntament amb el seu company és un compromís amb la natura i el paisatge que els envolta. Durant l’entrevista, poc a poc, percebíem, com la seva llar i ells respiren al mateix ritme compassat de la natura; pedra, fusta i nombrosos detalls, tot treballat amb mans amoroses, delaten la proximitat dels seus habitants amb els recursos naturals de la Terra i el respecte que senten envers ells. Inici
  La Taxidèrmia, és l’art de dissecar els animals morts donant-los l’aparença de vius. La dissecació, en principi, sembla fàcil i senzilla, però no ho és. Donada la varietat d’animals que existeixen, també és diferent la forma de dissecar-los i de conservar la seva pell, que tot sovint és tan fina que sembla impossible que es pugui separar de les parts carnoses del cos. El taxidermista és també naturalista, ha de conèixer les característiques de l’animal: la disposició dels ulls, si els té oberts o tancats, la pigmentació, l’expressió de la cara, la coloració de les potes, d’el bec, carúncules, resta de membranes... perquè representin a l’animal dissecat de la mateixa manera que durant el procés vital. Mamífers, rèptils, peixos, insectes, aus... mitjançant les mans àgils, minucioses i pacients del dissecador o taxidermista adopten, una vegada morts, l’aspecte que els caracteritza... El taxidermista Juan Alonso Manta, neix a Cordoba l’any 1928 i l’any 1951, amb 23 anys, arribà des d’allí al poble d’El Pont de Suert (Alta Ribagorça), amb moltes il·lusions i projectes com totes les persones joves d’aquella època, obligades a cercar altres terres amb més recursos que els permetessin viure millor i on poder realitzar els seus somnis. S’establí definitivament a El Pont de Suert i es casà amb la Ramona, amb qui va tenir tres fills el Joan, l’Amparo i el Miquel Angel, dels quals n’està molt orgullós. Durant tota la seva vida ha tingut un gran interès per la taxidèrmia, en realitat és la seva vocació. El seu treball com a operador en la central ENHER el compaginà durant alguns anys amb l’estudi per correspondència d’aquest art i per fi, durant els anys 70, aconseguí el títol que atorgava l’Institut de Taxidèrmia Jungla de Madrid. Treballava durant el torn de tarda i ja a les 5 del mati estava llevat preparant les peces que havia de dissecar... alum, escalpel, tisores, pinces, punxó, llimes, pinzells, filferro, materials per omplir i donar la forma característica de l’animal, ulls artificials propis de cada espècie, llengües, substancies antisèptiques per evitar la descomposició, el desenvolupament d’insectes, el deteriorament de la peca, escuts.... conformen tot un món fascinant que culmina amb l’admiració d’una peça que per uns moments hom creu que està allí, viva. El Juan és un gran reciclador de qualsevol material que pugui ser útil per realitzar el seu treball, no llença mai res, tot ho aprofita. En el seu petit taller no hi manca cap estri ni material que pugui solucionar qualsevol problema, a més és una home de recursos que pot reparar qualsevol cosa, i que parla entusiasmat del seu hort i d’els animals que hi cria. Als seus 73 anys, és un home vital, emprenedor i amb moltes ganes de viure i continuar la seva tasca de taxidermista.
Actualment disseca senglars, peces de caça autoritzades i qualsevol animal que ha mort de forma natural o en accident, sempre que tingui un informe legalitzat i l’anella identificativa del Servei de Fauna o dels Guardes forestals. Una de les peces més laboriosa que ha dissecat és un corder de Josep Pallás Abad de Ginaste, que tenia dos troncs i vuit potesi que va morir al neixer. Inici
  Des de fa milers d’anys, s’han portat robes de diferents materials, per a protegir-se contra les inclemències del temps i també com a forma de comunicació. Els vestits, són una expressió de l’estil de vida i de les opinions d’aquells que els porten. La pell dels animals, ha estat sempre un element important en l’evolució de la humanitat. Els caçadors prehistòrics, creien que portant la pell de l’animal que havien matat s’apoderaven del seu esperit. Des de fa milers d’anys, la pell, s’ha utilitzat per a vestir-se, guardar aliments i aigua, per a fer llitets de nadons, joguines, habitatges (els tipis indis), instruments musicals, mapes de rutes comercials, marines o per deixar constància gràfica de la historia... Peces precioses de pell, guarnides amb plomes, brodats, pintures... resten als museus i a les botigues d’antiguitats. Faldilles, pantalons, jaquetes, sabates, guants, cinturons... conformen un món on la pell és la protagonista i els seus artesans els realitzadors de boniques peces adaptades al gust de tothom, amb complements i detalls per a fer-les més atractives. Les fabriques modernes de gran producció, han permès que la moda estigui ràpidament a l’abast de tothom, però d’una forma massiva i estandarditzada. Afortunadament, cada dia més, l’artesà de la pell, aposta per una producció reduïda, personalitzada i on la relació amb el client sigui directa... Aquest podríem dir és el cas de Francesc Maye Sopena, que neix a Casa Xulla de Taüll l’any 1946, en el sí d’una família de pagesos, que durant els anys 60, es van veure obligats a traslladar-se a viure a Barcelona, donades les dificultats de treball que es vivien en aquells moments a les comarques Pirinenques.
El primer contacte amb el món artesanal de la pell, va ser mitjançant un oncle que era pastor a Taüll, i que per qüestions de salut va marxar a Barcelona, on començà el negoci de confecció de pell (Manufactures Maye) per a garantir que els seus fills tinguessin una sortida professional en el futur. Aleshores en Francesc, que els visitava tot sovint, mentre estudiava, començà a observar i interessar-se per aquest ofici, fins que es convertí en la seva professió. L’any 79, una gran crisi de la pell fa perillar la continuïtat del seu treball. A partir del 81, durant els estius, comença a vendre a Taüll, fins que l’any 95 s’hi estableix definitivament, ” “...els que hem nascut a la muntanya mai l’oblidem i tard o d’hora hi tornem... només enyoro l’amplia oferta de cinema de qualitat que hi ha a Barcelona...” ens diu el Francesc, una persona càlida, generosa i agraïda amb tot allò que li ha donat la vida. Des del seu taller-botiga, un petit i acollidor espai, podem admirar el paisatge i el poble de Taüll com una preciosa estora estesa als nostres peus. Malgrat la polèmica que actualment hi ha entorn al món de la pell, ell es considera un reciclador, doncs només utilitza materials obtinguts dels animals sacrificats per al consum alimentari, pells de corder, cabra, vacu, cavall o porc, que a les adoberies, adoben i tenyeixen i que ell compra i selecciona amb cura, per després, amb patrons estàndard o personificats, tallar-les, embastar-les i cosir-les... confeccionant, en un procés totalment artesanal, precioses peces de napa, ante, muton... amb accessoris també fets per ell. Inici
  Cristina Castellà i Figuera. Neix a Barcelona l’any 1969, peró les seves arrels estan a el Pont de Suert, Alta Ribagorça d’on és la seva mare.
El 1992 s’estableix a la Vall de Boí, arrel del seu matrimoni amb el Pera amb qui juntament amb el seu fill viuen a Barruera. Per a ella no ha estat dificil adaptar-se novament a una vida més tranquila en el marc d’un paisatge de gran bellesa. Actualment dona clases de pintura i treballa com a guia de visites al romanic al Patronat de la Vall de Boí.
Ha fet exposicions a Vielha, El Pont de Suert, Barcelona...
Sense antecedents familiars artistics, ja de molt petita sentí un gran interés per tot alló que representa creativitat, aixi doncs, estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona i fa 9 anys que decidí decantar-se per la pintura. Pinta tela i acrilic, investiga i es fabrica els colors amb una tendencia cap els blaus i els ocres. La seva obra és una reserca de la relació dels colors amb respecte la casa, l’espai intim i acollidor. Ens diu que pinta per a divertir-se i no s’ha posat cap meta, deixant que la creativitat surgeixi en qualsevol moment... a qualsevol lloc... Inici
 Protagonista destacat de l’època renaixentista literària, va néixer a Vilaller (Alta Ribagorça) el 12 de setembre de 1867 i va morir a Barcelona, víctima dels grups incontrolats durant l’esclat revolucionari de la Guerra Civil el 1936. Del 1867 al 1886 passa la infantesa i l’adolescència entre Vilaller, Viu de Llevata i Vielha i fa els estudis de batxillerat a Barcelona. Del 1887 al 1893 estudia la carrera eclesiàstica.
Home culte, actiu i de caràcter, va intentar combinar la seva tasca pastoral amb la seva vocació literària i els seus interessos intel·lectuals. Poeta important del Pirineu Occidental català i un escriptor que va fer possible juntament amb altres escriptor i poetes la consolidació de la incipient represa de la tradició literària catalana en terrers ponentines. Sensible als canvis profunds que s’estaven produint al seu país: l’intercanvi cultural, l’assimilació de les noves tendències literàries, la difusió de l’ideari catalanista i la revitalització i normalització cultural i lingüística de la seva societat.
Fou lloretjat en nombroses ocasions i certàmens literaris: Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, Jocs Florals de Barcelona, Jocs Florals de Lleida... i en 1922 fou nomenat Mestre en Gai saber.
Al llarg de la seva vida dugué a terme una important tasca apostòlica, pedagògica, literària i cultural: Exercí de sacerdot en diferents parròquies de l’Urgell, el Segrià, la Franja i Barcelona; fundà i dirigí centres escolars a Juneda i Mequinensa; fou col·laborador d’un gran nombre de revistes i periòdics lleidatans, comarcals i barcelonins (El diario de Lérida, Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, Lo Pla d’Urgell, La Falç, Vida Lleidatana, Catalunya....) Establí relació i col·laborà amb alguns dels intel·lectuals i dels escriptors més destacats del país (a banda dels lleidatans, amb Jacint Verdaguer, Joan Alcover, Pere Barnils, Joan M. Guasch, Joan Maragall, Carles Riba..). Fou mantenidor de certàmens literaris, estudis del ribagorça, traductor de les obres de l’escriptor llatí Ausoni i un destacat propulsor i animador de tota mena d’iniciatives culturals.
És conegut i destaca, sobretot, per la qualitat i el caràcter tan personal de la seva obra poètica, la seva autèntica vocació... “mitjançant els versos expressa la seva religiositat, les seves fantasies, els seus records, les seves vivències, el seu amor per Catalunya. però sobretot, per poder cantar i descriure, amb tota mena de detalls i amb una gran riquesa d’imatges, la profunda impressió que ja de des de la seva infància, li va produir sempre la contemplació de la realitat natural, la bellesa del paisatge pirenenc i urgellenc, la seva màgia i el seu misteri...” “...per expressar els processos interiors, per materialitzar paraules els propis sentiments, l’amor i el dolor i per comprendre’s i comprendre millor el món circumdant...”
“La seva obra poètica descriu en versos tota la bellesa del paisatge del Pirineu i de la plana urgellenca: les muntanyes, els estanys, l’horta, les fràgils flors pirinenques, els xaragalls, les ermites, les cuques de llum...
També és autor d’una meritòria obra en prosa, que recull contes, rondalles, tradicions, llegendes i costums de la terra. Vilaller ha donat el nom d’aquest poeta a una plaça i el Consell Comarcal ha instituït un premi literari que duu el seu nom “Concurs Literari Intercomarcal Anton Navarro” on poden participar-hi tots els infants i joves matriculats en algun dels centres d’ensenyament de les tres comarques organitzadores: l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, i els serveis de català respectius, adscrits al Consorci per a la Normalització Lingüística (Centre de Normalització Lingüística de Lleida).
Recomanem “Mossèn Antoni Navarro: pla i muntanya. Antologia poètica” de Joan Cornudella i Xavier Macià. Garsineu edicions. “Antologia de Poetes de Ponent” de Joan Cornudella. Pagès editors. Inici
 Dolors Puigvert Rodes actual directora de la Coral Infantil Edelweis ens parla de la trajectòria d’aquesta Coral fins el dia d’avui:
“La Coral Infantil Edelweis, va ésser fundada l’any 1974 arrel d’una actuació de la Coral Sícoris al nostre poble El Pont de Suert i el primer concert va tenir lloc al 24 de juny del mateix any al cinema Ribagorçana.
L’edat dels nostres cantaires ha variat al llarg d’aquests 28 anys d’existència. Va començar amb nens de 7 a 14 anys, durant dos anys també varem tenir un grup juvenil, però degut a les activitats universitàries d’aquests joves no va poder tenir continuïtat. A les hores varem començar a treballar amb nens a partir de 4 anys per tal de motivar als nens ben aviat. En aquest moment tenim dos grups, un fins a 6 anys, i un altre de més grans.
Els assajos es fan a l’Escola de Música del Pont de Suert i subsistim amb una petita subvenció de l’Ajuntament i les aportacions particulars de les persones que hi participen.
Durant aquests 28 anys la nostra Coral no ha parat de fer actuacions dintre i fora del nostre poble. En els seus inicis, va actuar a Vilaller, Caldes de Boí, Aren, Vielha, Salardú, Esterri d’Àneu, Barbastro, Saragossa, Torreciutat, així com, Saint Gaudens, Saint Bertran de Cominges, i Tournefeulle (França). També hem participat i organitzat intercanvis amb altres Corals de Catalunya, com les de, Hospitalet de Llobregat, Ulldecona i Vinaròs.... Com a membres del S.I.C. (Secretariat de Corals Infantils de Catalunya) participem en les trobades de Corals que aquesta Associació promou. Tres d’aquestes trobades els hem organitzat al nostre poble, l’última es celebrà l’any 1996.
Cada any oferim al nostre poble un Concert de Nadales com a felicitació a les Festes Nadalenques. Durant molts anys, hem participat en el “Concurs de Nadales” que organitzava l’Associació de Pessebristes Ilerdencs a Lleida, aconseguint varis premis, entre ells: 1er lloc l’any 1976 “La Mare de Déu”. 1er lloc l’any 1978 “La Mare de Déu”. 1er lloc l’any 1980 “La Mare de Déu”. 2on lloc l’any 1983 “El Noi de la Mare”. 3er lloc l’any 1985 “El Desembre Congelat”...
El nostre repertori està format bàsicament per cançons populars catalanes i d’altres regions i països.
També participem en totes les jornades de Mostra del Cant Coral Infantil i Juvenil que organitza el Departament de Cultura de la Generalitat, on la nostra Coral va ser escollida en dues ocasions, per anar a cantar en l’acte de cloenda al Palau de la Música de Barcelona.
Igualment varem participar en les Jornades Culturals organitzades per l’Ajuntament del Pont de Suert i pels Ajuntaments de la Ribagorça Aragonesa i a la Marató de TV3.
També celebrem cada any el Dia Internacional de la Música amb un Concert que esperem poder fer durant molts anys”. Inici
 “La Coral “VEUS DEL PONT” fou fundada l’any 1997, quan un grup d’amics van decidir que volien cantar. És una agrupació mixta de 35 membres, gairebé tots sense estudis musicals, sota la direcció de Dolors Puigvert Rodes, que és professora a l’Escola Municipal de Música del Pont de Suert, ha participat en cursos de Direcció Coral i Tècnica vocal, i també és directora de la Coral infantil Edelweiss.
En aquests anys la coral ha fet diverses actuacions dintre i fora del nostre poble i la nostra comarca. Hem cantat conjuntament amb la coral “Shalom” de Lleida, el cor “Ciutat d’Eivissa” i la coral “Floc” d’Alforja (Tarragona). També hem actuat a Mequinenza; a Bescanó (Girona), amb la coral “Josep Ruhí” i hem col·laborat amb diverses entitats com, l’Ajuntament del Pont de Suert, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça i la Confraria de Sant Sebastià. També actuem en Concerts de Nadal, casaments, i actes.
El Nadal del 2000, amb ocasió de la declaració del Romànic de la Vall de Boi com a Patrimoni de la Humanitat, varem cantar a la Missa del Gall, televisada pel Canal 33 des de l’Església de Santa Maria de Taull.
El nostre repertori comprèn majoritariament cançons populars catalanes i d’arreu i importants i conegudes peces de la música universal.
Ens reunim a l’Escola de Música del Pont de Suert i rebem una petita subvenció de l’Ajuntament la resta de suport econòmic depèn totalment de la Coral. Inici
 
Ana Iglesies va néixer l’any 1971 a Les Bordes un petit nucli proper a Pont de Suert (Alta Ribagorça). El 1991 es trasllada a Lleida, on durant 9 anys cursa estudis en l’especialitat de pintura i escultura. Tornà a Les Bordes, on viu actualment.
“...començo a desenvolupar un treball intimista que no veurà la llum fins passar cinc anys, amb una sèrie d’exposicions. Paral·lelament hem dedico a la decoració mitjançant la pintura mural i la decoració d’espais i donant classes de pintura.
“...el meu treball estableix un desenllaç d’idees sobre la vida, l’espera i les relacions, amb una acurada imatge sempre contemporània i gràfica que busca una funcionalitat i un acostament de l’art a la decoració per a desmitificar l’idea de l’art de l’imatge elitista i incomprensible...”
“..no és gens fàcil desenvolupar el meu treball aquí, però crec que no ho seria en una altre lloc. Això el converteix en un repte personal dia a dia...”
“... Pinto per necessitat personal primer i perquè és la meva forma de vida. És una necessitat que amb el pas dels anys és més sòlida...”
“... crear és una manera de viure i de veure les coses, per a mi és la meva religió, amb el pas dels anys tot canvia, però que aquesta necessitat no sigui efímera la converteix en lo més important de la meva vida...”
“...l’artista des de el moment que exposa la seva obra al públic, està compromès i el seu treball ha de ser seriós...”
“...les meves eines de treball són les meves vivències i las dels que m’envolten. Petits anàlisis d’angoixes, que tot sovint es desenvolupen en coses de gran bellesa...”
“...crear m’aporta tranquil·litat, equilibri...” Inici
|
|
