| Gessa
Hospici i Santuari Mare de Deu de Montgarri |
Aubert |  |
||
 Des de Salardú en direcció Vielha i després de creuar el riu Unhòla, a uns cent metres més endavant, veurem un desviament a la dreta que ens porta fins el poble de Gessa, situat a 1232 m. d’altitud i que pertany al Terço de Pujòlo e Arties e Garòs. Un cop allí podrem admirar dues cases que destaquen pel seu interès artístic: la casa des De Ròsa, que segons la data del llinda de la porta va ser bastida l’any 1589 -declarada monument històric l’any 1980-, amb una preciosa torre cilíndrica amb coberta piramidal de pissarra. I la casa ço de Celina construïda l’any 1575 i que conserva l’escut. També podrem visitar l’església parroquial de Sant Pere, del segle XVIII, construïda a sobre d’una altre de romànica i de la qual es conserva encara un peu de l’altar i una pica beneitera; la portalada de l’església actual és d’estil neoclàssic i el campanar, separat de l’església, fou construït amb els materials procedents d’una torre fortificada de principis del segle XIV. Des de Gessa, a peu, tenim la possibilitat de fer una excursió a l’ermita de Sant Martí, construïda sobre la roca després de l’aparició del sant a un pastor, a qui li va prometre protecció contra les tempestes si es feia l’ermita. Gaudir de la bellesa del patrimoni de Gessa no serà l’única fita en aquesta visita, els prats i els boscos que l’envolten, també formen part del seu patrimoni, i son el complement perfecte per a una sortida perfecte. Inici
|
||||
Agafant la carretera de Bagergue i a poca distància de Salardú -municipi del que és agregat- i enlairat a 1.280 m. d’altitud trobem el poble d’Unha, situat en un esperó glacial, i dominat al SE per la Unhòla, poc abans de la seva confluència a la Garona. 
Es troba a la riba esquerra de la Garona, a 710 m. d’altitud, entre es Bòrdes i Lés, a la Val d’Aran. Pertany al terço Quate Lòcs. Esta comunicat amb Vielha i la frontera d’Et Pont de Rei per la carretera N-230. De relleu molt accidentat pels contraforts que separen la Val d’Aran de la vall de Luixon. Podrem començar la visita pel passeig d’Eth Grauèr, construït en el sXIX amb una clara influència gascona. Travessant el riu Garona pel pont de dos arcs anirem al raval de Sant Fabian. És prioritària la visita a l’exemple més íntegre i de més bellesa de l’arquitectura romànica aranesa: l’església de la Mare de Déu de la Purificació de Bossòst, del segle XII, amb la seva planta basilical de tres naus i tres absis; la il·lumina una finestra espitllerada a la terminal de la nau i, en època gòtica, foren obertes tres grans finestres al mur de migdia. Té dues magnífiques portalades, la del nord més ostentosa, on i destaca el timpà format per una sola pedra de marbre, amb relleus molt arcaics. L’altre portalada, té una estructura més senzilla i sembla del segle XIII. El campanar, és de construcció anterior a la de les naus, és una torre quadrada de quatre pisos, amb obertures de mig punt, acabada per una punxeguda coberta piramidal. Completen l’esplèndid patrimoni de Bossòst els prats naturals i els impressionants boscos de pi negre i avets que l’envolten que podrem visitar per continuar gaudint d’aquesta agradable estada. 
La casa ha estat durant segles la unitat de base de la vida social, econòmica i política de la Val d’Aran. Només com a membre d’una casa, un aranès podia accedir als béns comunals, participar en la vida comunitària i garantir la seva subsistència. El model de família més freqüent a les cases araneses era la família-troncal que es caracteritza per acollir en una mateixa casa els membres de tres generacions: els avis, el fill hereu, la seva dona, els seus fills i els germans no casats de l’hereu. Des del segle XVII, la casa Joanchiquet ha estat una de les més riques del poble de Vilamòs i de tot el Baix Aran. El primer amo conegut és Joan Aunòs, seguit de deu generacions d’hereus de la mateixa família. Durant els segles XVII i XVIII diversos amos arribarien a ser síndics i consellers del Conselh Generau dera Val d’Aran. L’element central i més important del patrimoni de la família ha estat sempre la casa que tenien a Vilamòs. Formada de diversos edificis que s’estructuren al voltant d’un pati tancat, tot configurant un conjunt diferenciat de les cases veïnes. L’edifici de residència (conserva el mobiliari i l’atmosfera que tenia durant las primeres dècades del segle XX) consta de dues plantes i teulada i va ser construït durant la segona meitat del segle XVIII, l’interior sembla reformat parcialment durant el segle XIX. A l’estable més gran bastit durant el segle XVIII -adaptat al pendent de la muntanya-, s’hi tancaven cavalls, mules, cabres i ovelles i al costat d’aquest estable hi havia la cort dels porcs. L’altre estable, més petit, era per a les vaques i bous, i sembla bastit a finals del segle XIX. La casa disposava també d’un colomar en forma de torre, per tancar els coloms, els conills i l’aviram. La casa, habitada fins als anys seixanta del segle XX, va ser comprada per l’juntament de Vilamòs l’any 1990. Des de el !996 forma part dels equipaments gestionats pel Museu de la Vall d’Aran.
Està situat en el Naut Aran, a 1144 m. d’altitud, en un petit eixamplament de la vall de la Garona. Documents del segle XII i XIII donen fe de la seva existència amb el nom d’Artis, Artes, Dartes i Dartiers. El dia 10 de novembre de 1313, els vuit cònsols de la vila d’Artiis i els 86 caps de família, van jurar fidelitat a Guillem de Castellnou, procurador del rei Jaume I. A més de gaudir de la bellesa del paisatge que l’envolta, a Arties, podrem visitar l’església romànica de Santa Maria d’una bellesa impressionant. Construïda en els segles XII-XIII, de planta basilical de tres naus, acabades amb tres absis semicirculars ornats amb arcuacions sostingudes per permòdols decorats; té dues portades. Les pintures fetes el 1580 representen el Judici Final, la Glòria i l’Infern. També hi veurem plafons d’un retaule gòtic del segle XV amb escenes de la vida de Maria; dues talles de Maria, una sota l’advocació del Remei (segle XII) i la segona del Rosari (segle XVI); i una font baptismal d‘immersió. Continuarem la visita a l’església de Sant Joan d’Arties (segle XII-XIII), de campanar de planta quadrada del segle XVI. Interessant i un dels millors exemples d’edificis de l’arquitectura gòtica de la Val d’Aran que encara es conserva. Va ser tancat al culte durant la Guerra Civil espanyola del 1936-1939. Durant molts anys va patir un greu procés de degradació i abandó. Amb la constitució, l’any 1983, del Museu dera Val d’Aran, l’església es va convertir en un dels seus equipaments i 5 anys més tard, va ser oberta al públic com a saló d’actes i exposicions temporals del museu. A les afores del poble podrem visitar les ermites de Sant Pelegrí i la de Sant Jaume; i els Banhs d’Arties suposadament d’origen romà. Pel que respecta a l’arquitectura civil, encara es conserven algunes cases senyorials com la de Ço de Paulet i la Casa des Portolà.
El museu s’inspira en la filosofia i el model de museus coneguts sota el nom d’Ecomuseus. Es va crear el 1983 per fomentar i donar a conèixer el patrimoni cultural d’aquesta vall. El museu disposa de tres emplaçaments diferents i oberts al públic que segueixen fidelment aquest objectiu. L’Església de Sant Joan d’Arties, d’estil gòtic i la millor conservada de la vall, que durant els anys 1936-39 de la Guerra Civil va restar tancada al culte i amb motiu de la construcció del Museu de la Val d’Aran a Vielha va ser restaurada i va entrar a formar part del seu patrimoni el 1983 com a saló d’actes i exposicions temporals. La Casa de Joanchiquet de Vilamòs que data dels segles XVIII i XIX i està formada per varies construccions que es van edificar al voltant del pati. La casa conserva el mobiliari i l’ambient que tenia durant els primers anys del segle XX. I la Casa Tor Deth Generau Martinhon de Vielha, casa senyorial del segle XVII, que s’inaugurà el 1984 i disposa d’una exposició permanent sobre la història de la vall distribuïda en tres pisos. L’exposició s’inicia amb diverses investigacions i materials d’arqueologia, història i etnologia de tota la vall, complementat amb una interessant i didàctica exposició de fotografies, maquetes i projeccions de vídeo. El marc geològic, el relleu, la vegetació, els primers poblaments, la romanització, el naixement de la llengua de la val, l’Aran medieval, la vinculació amb Catalunya, la casa i la família, la societat ramadera, l’agricultura, els vestits, les primeres transformacions, el turisme, transformacions socials, la restitució del Conselh Generau d’Aran... un viatge enriquidor a través d’un museu. 
La Val d’Aran acull una gran riquesa artística i compta amb un complert i variat patrimoni artístic. Disposa de magnífics exemplars del romànic o el gòtic, renaixentista i neoclàssics. La producció artística aranesa s’estén a l’arquitectura, escultura, pintura i talla. Tot això combinant amb un paisatge natural de gran bellesa.
Està situat en el sector de l’alta vall de la Noguera Pallaresa a 1652 m. d’alçada. La població de Gessa era la propietària del terme de Montgarri i el va vendre al s.XVI al comú de Salardú i Tredòs, reservant-se la propietat del santuari. L’església, l’hostal, la rectoria, l’administració del Santuari i diversos corrals i pallers formen una plaça quadrada. La fundació del poble de Montgarri data del 1117. Hi fou edificada aleshores una petita capella dedicada a la Mare de Déu. El primitiu santuari es va fundar en els primers anys del segle XII, època en la qual es descobrí la imatge de la Mare de Dèu. La Mare de Dèu de Montgarri fou adoptada com a patrona pels pastors. 
El Retaule de la Mare de Déu de Mijaran es pot veure des del dia 8 de setembre de 2001 a l’esglesia dedicada a aquesta verge i és un element molt entranyable pels aranesos. És obra de l’escultor Antonio Fernandez de Ortega i García de Acilu i del daurador i policromador Carlos Ruiz de Ocenda, ambdos de Vitoria.
Aubèrt és un petit poble de gran bellesa. Es troba a la dreta de la carretera general que va a França, a 4 km. aproximadament de Vielha, aigües avall de la Garona. És un petit nucli que ha mantingut la seva densitat demogràfica. “...el lloc es esmentat en documents de l’any 1278, que es menciona “Hubert”, i en un del 1312 que es troba com a “Hoverto”. El 15 de novembre de 1313 quan els sis cònsols “d’Averto” i els 33 caps de família del poble van jurar fidelitat a Guillem de Castellnou, procurador del rei Jaume II. En aquest document se li dona el nom de “Averto” i “Oberto”...”
El legat artístic de romans, cristians i templers, ha deixat un important patrimoni d’art romànic, gòtic o renaixentista.