Ribera de Cardos

Esterri d'Aneu

Una empremta del passat

Santa Creu de Llagunes

La serradora d'Areu

EL Castell de Sort

La Mare de Deu del Remei de Sort

L'Ecomuseu de les Valls d'Aneu

Monestir de Gerri de la Sal

Santuari Mare de Deu d'Arbolo

Situats a l’encreuat de la carretera de Llavorsí (Pallars Sobirà), ens dirigirem cap el nord; a 9 quilòmetres de la cruïlla, arribarem a la primera de las poblacions de la Vall de Cardós. El poble de Ribera de Cardós es troba al peu del Pui Tabaca, a 898 m. d’altitud i és la capital d’una de les valls històriques del Pallars Sobirà. Allí es troba un dels exemples més notables del romànic pirinenc, l’espectacular Església parroquial de Santa Maria de Ribera de Cardós, modificada i restaurada en part en el s.XII, però amb restes originals en la seva façana principal i en l’absis, podrem admirar la seva portada ornamentada i la rosassa; i l’esvelt i robust campanar de torre de tres pisos amb decoració llombarda que és un dels més emblemàtics del Pallars Sobirà i des d’on es domina l’entrada de la vall i el puig fortificat de Sant Martí del Pui. Ribera de Cardós, s’estén en mig d’una plana ampla, encerclada de prats de dalla i a un costat de la Noguera de Cardós. El nucli vell ens situa en la vida dels antics i típics pobles pirinencs. Durant la visita, el riu, que es nodreix de les aigües provinents dels nombrosos estanys de muntanya, situats a la capçalera de la vall, esdevé un company inseparable. L’harmonia del paisatge i les edificacions, l’hospitalitat dels seus habitants, i la possibilitat de gaudir d’una cuina elaborada amb productes de gran qualitat i típica del país faran la nostra estada acollidora. També podrem gaudir de llargues passejades tot admirant la natura. Inici

Situat a 929,7 m d’alçada sobre el nivell del mar i amb una població de 640 habitants, trobem aquest poble acollidor, centre geogràfic i de serveis de les Valls d’Àneu (Pallars Sobirà). Tot passejant pels seus carrers podrem visitar i gaudir de la bellesa del seu patrimoni arquitectònic i natural... l’església parroquial de sant Vicenç, del segle XVIII, d’una nau, amb sis capelles laterals i el campanar més alt de la comarca. Destaca la porta d’entrada d’estil neoclàssic. També visitarem l’antiga església de sant Vicenç, del segle XV, ubicada a la plaça del
Bon Consell i de la qual resta en peu la façana de ponent i una creu, la qual estava situada al centre de l’antic fossar. El pont romànic de començament del segle XIII, d’estil romànic tardà, i que originàriament tenia tres ulls, dels quals en queden dos. La Creu del Cap de la Vila, creu de terme renaixentista, consta de base, columna i estela discoïdal. La Casa Gassia - Ecomuseu de les Valls d’Àneu, del segle XVIII situada al barri vell d’Esterri, exemple de casa agroramadera representativa d’una època en què la base de l’economia local era, quasi exclusivament, la pagesia i la cria del bestiar. Podrem gaudir d’una fantàstica panoràmica del pla d’Esterri des de El Venté i el Forat de la Guineu, situats a la part alta del poble. Al marge dret del riu trobarem el Passeig Vorariu on podrem passejar, gaudir de la natura, de la vida que bull als marges del riu i escoltar el seu brogit tranquil·litzador. Inici

En mig de les valls formades per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua, trobem l’Alt Âneu, municipi que ofereix al viatger la possibilitat de contemplar un ventall molt ampli del seu patrimoni cultural repartit per tots els pobles que el configuren i on te un paper important l’art romànic, de construccions modestes i rústiques fetes de pedres locals, picades amb martell i col·locades amb farciment de morter de calç característiques del románic aneuenc.
A 1280 m. d’altitud i amb 31 habitants trobem el poble d’Alós, on podrem gaudir de la bellessa de l’església de Sant Lliser, d’origen romà i modificada al segle XVIII. Hi destaquen dues piques d’olis compartimentades, també la pica baptismal romànica amb decoració geomètrica que es guarda al sòl de l’església i la portalada amb la característica flor de sis pètals. Les necròpolis son dels segles XII-XIII, l’única tomba que es pot visitar es la descoberta a l’inici i excavada a la roca. Vora la carretera trobarem el pont romànic, d’un sol ull, ben falcat sobre roca, amb l’arcada de mig punt i les dovelles toscament col·locades. Símbols presents dels vestigis del passat i dels lligams amb la religiositat. Inici

Aquest vilatge es troba a 1628 m. d’altura, a la capçalera de la Vall de Siarb, Soriguera (Pallars Sobirà). El conjunt arqueològic ocupa l’esplanada del cim del Tossal de la Santa Creu o Cap de les Culties. És un indret estratègic per la seva situació dominant. L’any 1992 l’Ajuntament de Soriguera va propiciar l’elaboració d’un estudi sobre la valoració patrimonial de les restes. L’any 1993 es va signar un conveni de cooperació entre el MOPT i l’Ajuntament, amb l’objectiu d’estudiar, rehabilitar i condicionar el jaciment arqueològic, com a centre d’investigació i conjunt patrimonial d’oferta pública i es va portar a fi una primera campanya de condicionament de tot el conjunt. De 1994 a 1997 es van portar a terme quatre campanyes més de treballs arqueològics, que van aportar valuoses dades sobre el poblament antic a l’alta muntanya. Amb els primers treballs es va detectar la presència de restes prehistòriques i amb les últimes investigacions s’ha confirmat un nivell d’ocupació de l’indret, del Bronze mitjà/ final (1500-1100 a C). El poblat: les restes de les construccions visibles s’aixequen sobre els estrats de roca que formen la plataforma superior del turó, i que presenta una pendent vers el sud-oest de més de 10 m. de desnivell. La planta del conjunt és rectangular, amb una superfície d’ocupació d’uns 2500 m2. El perímetre és de 194 m. i coincideix amb un mur de tanca que envolta el poblat. Seguint el seu traçat, pel seu costat de migdia, s’ha pogut identificar la porta principal d’accés al recinte. La muralla: obrat amb tècnica de rebla. Els fossats: dos, oberts a la roca natural. La torre: circular de 4,65 m. de diàmetre amb una alçada de parets de 2,3 m. El seu parament visible està format per grans carreus disposats en filades irregulars i lligats amb morter de calç. L’església: a tocar de la torre es van localitzar les restes d’una petita església. Les vivendes: espais domèstics de distribució senzilla, amb dues o tres estances; una cambra principal amb paviment d’argila trepitjada, amb llar de foc central de lloses i planta quadrada. Murs obrats amb pedra del país col·locada en sec. Els resultats arqueològics i els estudis dels materials i l’estratigrafia, proposen un abandonament progressiu del poblat a les darreries del sXIII i els inicis del sXIV. Es poden fer visites al Museu Monogràfic i al despoblat. Inici

Les serradores són màquines que, mogudes per la força de l’aigua, serren els troncs per transformar-los en taules, bigues o taulons.
Al poble pirinenc d’Àreu hi trobem, en un edifici de pedra de dues plantes i de dimensions reduïdes, la serradora a un cantó, un molí fariner a l’altre i, al mig, la roda de pales que produeix l’energia hidràulica necessària per a funcionar la serradora.
Construïda el segle passat, al principi era emplaçada més avall, al costat del riu, però cap a finals de segle se la va emportar una riuada. Inicialment de fusta, va ser modernitzada després de la guerra pels germans Manel i Feliu Bixaconill, fusters i constructors de serradores d’Arròs de Cardós. L’eix del rodet i els braços articulats del mecanisme es realitzaren de ferro pel ferrer del poble Josep Ribes, així va funcionar fins a principis de la dècada dels 70.
El funcionament de la serradora, tal com es pot contemplar en les demostracions és senzill. La fulla de serra puja i baixa mentre el roll, subjecte damunt un carro mòbil, avança horitzontalment.
El molí que va proveir de farina els veïns fins la dècada dels seixanta, ha estat restaurat amb els elements originals; es pot veure funcionar i es mou per mitjà d’una roda horitzontal.

S’hi pot anar per la C-147 fins a Llavorsí i la L-510 fins a Àreu. Visites concertades 973 624 346 / 355. Inici

La vila de Sort és esmentada el 1069 com a possessió de l’església d’Urgell. Va tenir un paper molt important durant les continues revoltes durant l’Edat Mitja i en posteriors invasions estrangeres. Aviat esdevingué la principal població i la capital del comtat de Pallars Sobirà. El perímetre que ocupava antigament era molt extens, doncs formaven part d’ell tots els camps que hi ha en el pla de la part de Pujalt fins a la terra anomenada del Castell ( d’on s’abastí d’aigua la fortalesa), el Tarrobet de Rateta i la terra del Pou de Gel, arribant les muralles fins el portal de la plaça de Sant Eloi. Sort estava envoltat de forta muralla i era plaça forta i totes les cases de la bora o ribera del riu estan edificades sobre la muralla. A la torre de l’Esperó es posaven els edictes que donaven els senyors als seus vassalls. El nucli antic de Sort esta format per carrers estrets i cases antigues, s’agrupa al peu de l’esperó rocallós on hi ha les grans torres de planta circular, la façana gòtica sXV i els murs, -transformats el 1842 en tanca del cementiri- del castell de Sort antiga residència dels comtes de Pallars i, des del 1491, dels governadors que administraven el marquesat de Pallars en nom dels Cardona. A les restes actuals de l’antic Castell dels Comtes de Pallars, s’hi poden observar dos panys de paret i tres torres de planta circular. A la façana de llevant es veuen diferenciades les dues èpoques que té: cap al sud la part més antiga s.X, d’aspecte robust i al nord la més moderna s XVII, ornamentada amb dos finestrals gòtics i una obertura en forma d’ull de bou o rosetó. També en aquesta part hi ha una portalada amb arc de mig punt, situada a un nivell superior al del carrer d’accés. Des que la casa de Medinaceli va deixar de tenir cura de l’edifici, poques actuacions hi han tingut lloc i només s’ha aturat el procés de descomposició dels murs. Una propera fase ha d’evidenciar l’estructura de la planta i els fonaments, alhora que ha de revalorar el barri vell que l’envolta, arruïnat per les bombes durant la guerra civil, i avui quasi totalment abandonat. Segons la tradició, en el seu recinte va néixer el bisbe Sant Ot. Tancà el cicle històric d’aquest castell de noble Hug Roger III i la seva esposa Caterina. Inici

Dins del Pla de Dinamització Turística de la comarca del Pallars Sobirà uns dels àmbits d’actuació és la localització i documentació de peces d’art que es troben fora de comarca per a recuperar-les a traves d’una còpia, com per exemple, la Mare de Déu del Remei de Sort.
Aquesta imatge del segle XIII-XIV sembla que formava part des del 1757 de l’altar barroc de la Mare de Déu del Remei, de l’església de Sant Feliu de Sort. Durant la guerra civil aquesta església fou destruïda i la major part de les seves imatges, cremades.
En resta, però, aquesta imatge venerada a Sort, abans de l’any 1936, amb el nom de Mare de Déu del Remei. Fou entregada per l’Ajuntament de Sort el dia 1 de novembre de 1936 al Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya per dipositar-la al Museu del Poble de Lleida, antic Hospital de Santa Maria. Als anys 40 fou retornada pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional al Bisbat d’Urgell. Actualment l’original es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, i el Consell Comarcal del Pallars Sobirà, a través del Pla de Dinamització Turística, n’ha realitzat una còpia per a restituir-la a l’església originaria. L’acte de lliurament es va dur a terme el 27 d’abril d’aquest any.
El procés de reproducció de la talla de fusta policromia original s’ha realitzat una nova imatge amb fang, de la qual se n’ha fet un motllo de guix, i d’aquest un de resina, que s’ha policromat i envellit, de manera que un cop s’ha acabat la peça no s’hi aprecia cap diferència amb l’original. Aquest treball ha estat possible gràcies a la col·laboració del Bisbat d’Urgell i el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
Informació i fotografia facilitades pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà. Inici

“L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, neix a partir d’una nova concepció museològica i museogràfica on el visitant s’endinsa, d’una manera activa i participativa, en les formes de vida del Pallars de principis de segle. L’Ecomuseu s’escampa territori enllà per tal d’explicar la vida de les valls que el conformen.
És una entitat viva que, a partir de la recerca, la conservació, la difusió i la restitució del patrimoni integral vol participar i incidir en el desenvolupament econòmic i social de les Valls d’Àneu i, també, de la resta del Pallars.
Territori, població i patrimoni, l’Ecomuseu, us convida a viure, a conèixer, reflexionar sobre el temps i l’espai, passat, present i futur i a percebre les realitats diverses de les Valls s’Àneu.
Casa Gassia. Espai domèstic i vida familiar: Manté la seva estructura original, mostrant les singularitats de la vida familiar i de l’espai domèstic en aquestes valls durant la primera meitat de segle. Edificis radials repartits pels pobles de la vall
La serradora hidràulica d’Alós, l’explotació i l’aprofitament forestal: Ens introdueix en el món de la fusta i il·lustra el procés que seguia, des que es tallava al bosc fins que era transformada en taules per a la construcció.
Religiositat i art: Esglésies de Jou, Unarre, Conjunt monumental de Son.
Viatge a l’edat mitjana: Poble d’Escaló que manté encara total l’estructura medieval original, Monestir benedictí de Sant Pere del Burgal.
I altres transformacions. Central Hidroelèctrica de Sant Maurici d’Espot.

Recomanem els Quaderns de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Editat pel Consell cultural de les Valls d’Àneu. Inici

Gerri de la Sal. Baix Pallars.
El monestir de Sant Vicenç de Gerri, dit després de Sant Vicenç i Santa Maria, i finalment de Santa Maria, fou fundat l’any 807 i durà fins a l’exclaustració forçosa decretada pel govern espanyol l’any 1835. Foren més de mil anys de vida d’un cenobi molt lligat a la història del Pallars.
Es troba situat al marge esquerre del Riu Noguera Pallaresa i sota el seu afluent, el torrent d’Enseu. L’església té l’absis orientat a llevant i la façana, coronada amb una espadanya de tres pisos, a ponent. És una construcció romànica de tres naus amb tres absis. El cor és al mig de la nau. Esvelt campanar d’espadanya. És a cinc minuts de la vila de Gerri després de passar pel pont del riu.
Durant els segles XVII i XVIII i fins el seu tancament definitiu, els monjos residents al monestir no van sobrepassar mai el nombre de cinc, a més de l’abat, que convivien amb una comunitat de preveres beneficiats, coadjutors en l’administració del sagraments i el servei del culte. El monestir gaudia del privilegi d’exempció i tenia categoria d’abadia “nullius”, amb un territori relativament extens, que comprenia vint-i-sis esglésies parroquials, adquirides durant l’edat mitjana, més la d’Escaló que s’hi afegí el 1772. L’abat com a senyor feudal i superior del cenobi, exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica plena en tot aquell domini.
Recomanem el llibre “Els últims dos-cents anys del Monestir de Gerri” (1631-1835). Enric Moliné i Coll. Garsineu Edicions. Exposició amplia i detallada de cadascun dels elements que durant aquest període configuren la vida de dins i de fora del cenobi. Inici

En els seus orígens, segles VIII o IX, el temple va arribar a formar part d’una antiquísima fortalesa medieval, el castell d’Arboló, al costat del qual es va aixecar un oratori en honor a Santa Maria. Del castell no en queda ni rastre, mentre que el temple marià ha esdevingut al llarg dels segles una autèntica fortalesa espiritual on els fidels del acudeixen per demanar la protecció de la Mare de Déu. A mesura que passaven els anys, el castell va anar perdent valor i interès, que va anar guanyat en canvi, el temple en honor a Maria. I ho va fer amb tanta intensitat que cap al segle XII sembla que es va haver de construir un nou edifici, que durà fins els nostres dies. Per aquesta època hi ha documents que demostren que el temple ja pertanyia al monestir de Gerri. Més tard, cap al segle XIV, el santuari adquireix la categoria de parròquia, tot i que no és clara la seva dependència de l’esmentat monestir.
Només se sap que cap al segle XIII també comptava amb posada i amb un espai per albergar viatgers i gent de pas. La casa de l’ermità, que encara es conserva en bones condicions, així ho constata.
L’ermità tindrà un paper molt important, serà el missatger de la Mare de Déu, tota una institució a Arboló, encarregat fonamentalment de proporcionar el descans del cos i de l’ànima per a tot el que s’hi aturés a l’indret. A Arboló l’ermità vivia gairebé com un anacoreta, sumit en un gran aïllament, tot recollint almoina per a la Mare de Déu i tenint cura de la conservació i manteniment del temple. El temple va passar més endavant a ser regentat per preveres custodis.
La festa de la Mare de Déu d’Arboló se celebra el primer diumenge de maig. En ple mes marià els fidels del Pallars emprenen una peregrinació fins al santuari per venerar la seva patrona.
Descripció: Església d’una nau i un absis rodó cobert amb volta de quart d’esfera. Arc preabsidal de mig punt. La volta i l’arc arrenquen d’una motllura de secció trapezoïdal bisellada. Nau amb volta de canó que arrenca d’una motllura trapezoïdal bisellada, dues filades més alta que la de l’absis i arc preabsidal.
Construcció: Parament de grans pedres ben treballades i polides, de diferents colors, vermell intens i blanquinós, distribuïdes irregularment. L’absis té cornisa bisellada, amb la part recta a sobre. De les tres portes, la més important és la del frontis, amb tres arcs amb degradació, de mig punt i adovellats.
Al frontis, una filada per damunt de la motllura hi ha una finestra de dues esqueixades, alta i estreta, d’arc de mig punt adovellat, flanquejada per dos òculs també adovellats. Campanar: Damunt del frontis hi ha una petita torre quadrangular, coberta a dos vessants, amb quatre finestres d’arc de mig punt adovellat, una per banda.

A conseqüència d’un intens corrent popular, en favor de la Mare de Déu d’Arboló, el Santuari ha experimentat un feliç renaixement, propiciat en gran manera per la labor d’un Patronat, que a través d’un seriós programa de reformes i millores, i sempre fervorosament recolzat per la massa de devots i institucions, ha fet del mateix, lloc d’encontra i de visita constant. A l’entorn de la Mare de Déu d’Arboló la tradició ha teixit una llarga relació de gràcies i socors, obtinguts per la seva celestial intersecció.
La constitució el 1966 d’un Patronat que tingués cura d’impulsar, en l’immediat de manera concreta, la construcció d’un pont sobre la Noguera, per tal de fomentar, facilitant-ne llur accés, la visita al Santuari, anava a marcar, en la història d’Arboló, una fita important. Integraren la primera composició d’aquest Patronat, amb mossèn Juanmartí i en Josep Civat, Alcalde d’Esterri, i President, els senyors Josep Ma Pujal, de Sort, Lluís Fort i Josep Bigordà d’Arcalís, Josep Sauquet de Gerri, i Llorenç Sànchez, de La Pobla de Segur.
Tots els esforços havien de concentrar-se de forma prioritària, en aquesta primera etapa, a temptejar els organismes oficials. Realitzacions com el Pont sobre la Noguera (Fou enormement celebrat l’anunci de la Diputació que aportava cent mil pessetes, així com la subvenció que el Bisbat de la Diòcesi li assignava, i sobre tot, la promesa , quan s’aconseguí, de què el districte Forestal o ICONA, intervindria directament en la realització de les obres, i en prendria la major responsabilitat en el seu finançament.). El consegüent arranjament del camí d’accés per aquest sector; la recuperació de les primitives parets de l’interior de l’església, amb altres obres; la portada de l’electricitat, o el recobrament de la façana principal, amb la substitució de l’antic cobert per un bell mirador. S’ha dotat d’una ben estudiada i escaient il·luminació indirecta, que destaca esplèndidament, en la fosca de la nit, la silueta del romànic santuari.
Des de la terrassa que presideix la venerable església romànica del segle XII, hom pot albirar tot un atraient sector de la Noguera, obert a les fagedes de la ribera, entre els cingles que flanquegen la beta fluvial d’aquesta vital artèria que és el Pallaresa.

Informació extreta del llibre que recomanem: “El Santuari de la Mare de Déu d’Arboló. Centre Geogràfic i Espiritual del Pallars”. Llorenç Sànchez i Vilanova. Patronat del Santuari d’Arboló. (Als quals agraïm la seva col·laboració) Un recorregut detallat per la història, reformes i benefactors del Santuari.
Bibliografia: Inventari d’Esglésies. Josep M. Gavín. Arxiu Gavín. Av Mas Fuster, 57 Valldoreix. Barcelona.
Por el Pirineo Catalan (el Pallars, el Alto Urgel i Andorra) de Cayetano Enríquez de Salamanca.
Tot el Pallars Sobirà. Catalunya, amunt i avall. Guia del Pirineu de Lleida. Joan Oliva
El romànic del Pallars Sobirà. II part. Vidal-Vilaseca. Inici