 Planta dioica, amb tiges llenyoses, de la família de les lorantàcies, coneguda pel nom de vesc o visc. De fulles oposades, coriàcies, obtuses, gruixudes simples, d’un verd groguenc. Flors petites de color groc verdós. Fruit en forma de baia, translúcid, brillant i de polpa viscosa blanquinosa, amb una sola llavor. Floreix en primavera i els fruits maduren a la tardor. Creix hemiparàsita sobre pins, avets i planifolis. L’associació entre el vesc i l’arbre, pot ser comparada a una simbiosi, doncs a l’hivern quan l’arbre no te fulles, el vesc, sempre verd, li permet aprofitar els productes de l’assimilació fotosintètica, però, quan hi ha massa vesc sobre l’arbre, el corseca. Tota la planta és tòxica. Alguns ocells s’alimenten dels fruits, i amb els seus excrements deixen les llavors sobre els arbres que visiten, assegurant la disseminació de l’espècie. Antigament, s’extreia una matèria apegalosa tòxica amb la qual s’untaven vímets, joncs... per caçar ocells, afortunadament avui està prohibida aquesta practica. S’utilitza com a ornamentació per Nadal, hi ha la creença de que porta sort si ens el regalen. Com a planta medicinal, havia estat utilitzat com a diürètic per les suposades propietat diürètiques de les fulles. Els druides, sacerdots dels antics celtes, que tenien la funció de preservar les tradicions religioses i que s’encarregaven de l’educació, la justícia i del culte, sentien una gran admiració per el vesc, que era, juntament amb l’arbre a on creixia (sobretot si era un roure) sagrat per a ells i el tallaven amb grans cerimònies religioses. Inici
 Plantes de la família dels briòfits, fixades al substrat per mitjà de rizoides, de caulidis amb fil·lidis disposats a l’entorn i espores que originen un protonema filamentós. Creixen en grups, d’aspecte delicat, són molt fràgils sobretot en estat sec. Es troben des de la terra baixa fins l’alta muntanya. Hi ha aprox. 15000 espècies. Tenen diferents formes i dimensions: coixinets densos, gespes esponjoses de superfície ondulada, arborescents, catifes, xarxa... La majoria són de color verd en els seus diferents tons pàl·lids: verd clar, daurat, blavós, rosat, purpurí, fosc negrós, groguenc vermellós, verd gris o platejat, blanquinós, verd vermellós, grogós, olivaci...En general viuen en ambients humits i ombrívols: aiguamolls, llacs, fonts, torrents, roques mullades, en aigües àcides i poc mineralitzades. Altres viuen en aigües fredes i netes de llacs i rierols submergides i formant masses flotants en el sentit del corrent. D’altres en talussos i en fissures de les roques, en terrenys calcaris, sobre sòls cremats, argilosos, àcids, torbosos, sorrencs, fems o carbó, sobre troncs en descomposició, a la base dels arbres, o penjant de les seves branques. També viuen en indrets molt assolellats, sobre parets, roques i en terrats vells. Utilitzen el midó com a substància de reserva. El seu teixit és format per una sola capa de cèl·lules. En temps sec, deixen caure les espores. Estàn adaptades a l’absorció i retenció d’aigua, molt necessària per la reproducció sexual. Les espores són petites i esfèriques. Algunes contribueixen a la formació de pedra tosca. Inici
 Herba anual híspida, de la família de les papaveràcies, coneguda popularment pel nom de rosella, paparota, badabadoc, galleret... Amb una pilositat de pèls rígids, drets i blancs. Les fulles, profundament dividides en segments dentals fan de 3 a 15 cm, les inferiors són peciolades i les de la tija, sèssils. Les flors, es componen d’un calze verd, inclinat, de dos sèpals que cauen quan s’obra la flor. Una vegada obertes, les flors, solitàries, amb quatre pètals de 5 a 8 cm, són molt vistoses, d’un vermell viu amb una taca negre a la base. Els pètals es desprenen i cauen amb molta facilitat. El fruit és una càpsula amb una tapadora envoltada de petits forats, per on surten les llavors, nombroses i menudes. Creix a la terra baixa i a la muntanya mitjana en les vores dels camins, camps abandonats i conreats, a vegades formant grans taques vermelles que donen una gran vistositat al paisatge. Floreix de març a agost, en general no viu més de 10 mesos. Consagrada al deu de la son Morfeu, aquesta espècie es molt propera a l’opi i si troba el mateix alcalí anomenat readina, però sense morfina. Lleugerament sedant i antitussígena es prepara en infusió o xarops per guarir la tos i l’insomni. Els seus pètals d’un color viu i brillant són molt rics en un tipus de glucòsid anomenat d’antocianina, una substancia que serveix de material colorant per tenyir principalment la llana, aconseguint uns vermells de diferents tonalitats de gran bellesa. Segons el Dioscòrides renovat d’en Piu Font Quer de Ed.Labor “...el consum de roselles tendres es remunta als temps de Teofrast, fa més de 2300 anys. Quan està tendre abans de florir, en les comarques catalanes occidentals, així com les d’Aragó contigües a Catalunya, es mengen amb amanida...”. Inici
 Herba perenne de la família de les compostes coneguda popularment pel nom de flor de neu. De rizoma ben ramificat, tija de 8 a 30 cm, dreta, molt tomentosa, simple; tot sovint te de 2 a 5 tiges que surten de la mateixa base. Fulles d’un verd gris clar, alternes, blanquinoses per sota. Flors blanques, totes bulboses, amb aparença llanosa de 3 a 5 cm, de diàmetre. Creix en els alts pasturatges i roquissers del Pirineu, especialment als massissos calcaris del sector occidental, altituds entre 1.700 i 3.200 m. Al sector oriental, es troba tan sols en una serralada prepirinenca a Falgars (Berguedà). Floreix des de finals de juny fins a l’agost. Segons Kroeber conte quantitats relativament altes de taní. Els muntanyencs de la regió dels Alps preparen infusions d’aquesta planta per guarir els dolors de ventre i tallar les diarrees, d’altres la prenen bullida amb llet i afegint mel i mantega, per guarir els recargolaments de tripes (El Dioscorides-Pio Font Quer). A alemanya es coneix pel nom de edelweiss, edel formós, weiss blanc. En l’estepa de l’Àsia central forma prats immensos. És una espècie protegida, en algunes zones ha desaparegut pràcticament a causa de la recol·lecció indiscriminada. La majoria de clubs alpins han fet d’aquesta herba la seva ensenya, com a símbol màxim de l’alta muntanya. Inici
 Coneguda popularment pel nom de farigola, timó, timonet, tem, frígola. Mata llenyosa, molt aromàtica, de la família de les lamiàcies o labiades de fins a 30 cm. d’alçaria, que forma coixinets arrodonits, de color blanquinós. De fulles petites, linears, amb el marge cargolat cap ensota, amb puntets que són glàndules que contenen l’essència.
Les flors són blanquinoses i rosades i s’agrupen en inflorescències denses de març a juny. Es propaga per divisió de les arrels, per sembra de llavors o per mitjà d’esqueixos. Creix bé en interiors en testos o jardineres.
Originaria del mediterrani, creix en abundància en tots els països llatins, en indrets assolellats, pedregosos i prats secs on la seva intensa fragància perfuma l’ambient. Les summitats florides es cullen al principi de la floració, que és quan tenen més aroma, i s’assequen en garlandes penjades d’un fil a l’ombra. Conservar la verdor tot l’any, per això es pot utilitzar fresca sempre. Tota la planta florida és utilitzable. Els brots joves i frescos s’empren en petites quantitats per a condimentar amanides i tomàquets, i les fulles seques o fresques per a carns, rostits, salses i pizzes. Forma part del "bouquet garni" dels cuiners.
El nom de la farigola ve de la paraula grega que significa valentia. Els cavallers medievals quan necessitaven coratge pels tornejos portaven un petit ramet de farigola. Els egipcis l’usaven com a perfum per a embalsamar als seus morts. Molt apreciada des d’antic com a herba culinària i medicinal.
Pel seu gran contingut de propietats curatives, es recomana en cas de convalescència, anèmia, cansament, digestions difícils, cucs, nervis, catarro, reumatisme, gota i també com a cicatritzant i antisèptic. Dosis majors de dues tasses diàries poden resultar tòxiques. Els banys de farigola són agradables, afavoreixen la circulació i enforteixen. Com a tonificant ajuda a aclarir les pigues i l’acne. Inici
 
Nom llatí: TARAXACUM OFFICINALE
Nom castellà: Diente de León, achicoria amarga
Nom català: Xicoia, dent de lleó, pixallits
Família: Compostes/asteràcies
DESCRIPCIÓ: planta vivaç i perenne. Posseeix una roseta basal de fulles comestibles de color verd brillant, que recorden als dents del lleó per la seva forma. La flor és més alta que les fulles i forma un capítol de color groc intens. La tija desprèn una mica de làtex.
PROPIETATS: La xicoia és un tònic amarg que s’utilitza en trastorns digestius. També rep el nom de pixallits per la seva acció diürètica, per tant, es recomana pel tractament de càlculs del ronyó, reumatisme o com a tònic en general. És depurativa de la sang, i les seves virtuts són més efectives amb la planta fresca.
PREPARACIÓ I ÚS: S’utilitza principalment:
-Com aliment en amanida, les fulles tendres.
-Com depuratiu l’arrel per fer cures primaverals.
-Com tònic estomacal l’arrel per fer venir la gana.
-Com succedani del cafè amb l’arrel seca i torrada, molt útil pel fetge i ronyó.
Article del Taller d’ocupació “Pallars Sobirà”. Mòdul de planta aromàtica i medicinal. Inici
Nom llatí: Crataegus Monogyna. Castellà: Espino albar Català: arç blanc, espinalb
Pallarès: gaurrer
DESCRIPCIÓ: Arbust espinós i caduc, molt ramificat. Les fulles són de color verd brillant per l’anvers i més clares pel revers. Tenen forma triangular. Les flors broten en raïms terminals, molt lobulades i d’olor agradable. El fruit, en drupa, és ovoide i vermell.
HÀBITAT: Boscos, zones muntanyoses, llocs assolellats, pinedes i boscos caducifolis.
ÈPOCA RECOL·LECCIÓ I FLORACIÓ: FLORACIÓ: primavera (abril – maig)
RECOL·LECCIÓ: les flors es recullen a la primavera, s’hi poden ajuntar també fulles. S’han d’assecar ràpidament a l’ombra i guardar en pots ben tancats. No es pot guardar molt temps.
PARTS UTILITZADES: Flors i fulles fresques o seques. Fruits madurs.
PROPIETATS: És un excel·lent remei pel cor: el reanima, tonifica i cuida. La principal indicació d’aquesta planta són els trastorns cardíacs incipients, quan encara no se’ls pot anomenar malaltia. És hipotensor - hipertensor: regula la tensió tant alta com baixa (tractament 7-10 dies). És cardioregulador: taquicàrdies, arítmies, palpitacions, afeccions cardíaques (tractament vàries setmanes). Calmant nerviós, menopausa, insomni, sedant. Circulació sanguínia: millora la circulació (tractament 2 mesos). Arteriosclerosi: millora l’elasticitat i to de les artèries. Antidiarreic: el fruit cuit.
ÚSOS: Infusió: flors i fulles fresques, 2 culleretes per tassa, bullir i reposar 10-20 minuts. Se’n prenen de 3 a 5 tasses al dia. La mel reforça l’efecte de la planta. Tintura: es maceren 100 g. de flors i fulles en 500 g d’alcohol de 60º durant 9 dies. Es filtra i es guarda. Dosi: 10-20 gotes de 3 a 5 cops al dia desfetes en aigua o de 20 a 30 gotes 2 cops al dia amb els menjars. Vi: es macera, en una ampolla, 60 g de flors en un litre de vi blanc, durant 10-15 dies, es filtra i es guarda. Serveix per a la digestió, còlics i com a regulador de la tensió. Prendre’n un vaset en cada menjada. Ungüent: escalfar 2 grapats de flors i fulles en litre d’oli d’ametlles o d’oliva, junt amb 100 g de cera verge. Tenir-ho al foc durant 10-20 minuts sense que agafi molta temperatura i deixar-ho reposar un dia. Filtrar al dia següent i guardar-ho. Fer massatges al pit per afeccions cardíaques i massatges per torçades i cops.
OBSERVACIONS: per tal que faci els efectes desitjats cal prendreu-ho durant períodes prolongats sense cap risc, però en dosis elevades pot produir depressió respiratòria i cardíaca; per tant les presentacions concentrades s’utilitzaran amb precaució.
US TRADICIONAL A LA COMARCA: - Cor - Circulació - Pressió alta-baixa - Mal de queixal.
Article del Taller d’ocupació “Pallars Sobirà”. Mòdul de planta aromàtica i medicinal. Inici
 
Nom llatí: Hypericum perforatum L.
Nom català: Pericó, hipèric, herba foradada.
Nom castellà: Hipérico, hierba de San Juan, hierba militar.
Descripció: Planta vivaç de 20-80 cm d’alçaria. Fulles oposades i allargades semblants a petits cors. Flors en inflorescència llarga. Pètals d’un groc intens i viu. Fruit en càpsula. La fulla i la flor presenten com a característica uns forats als marges. Per això, també es denominada herba foradada. Floreix a partir del maig-juny. Es recol·lecten les parts florides i s’assequen a l’ombra.
Hàbitat: Prefereix les zones assolellades i àrides del pla bassal i muntanyós.
Propietats: S’empra tant per ús intern com extern:
Com ús intern és digestiu i diürètic. La planta sencera té una acció astringent. És també, antidepressiu del sistema nerviós i sedant.
Com ús extern, l’anomenada herba de cop o militar, és antisèptica i balsàmica. Afavoreix el revestiment epidèrmic. Cura ferides i úlceres tan internes com externes. Activa la circulació de la sang i disminueix els símptomes dolorosos per la seva virtut anestèsica.
Preparació i ús :
Com ús extern: *OLI DE COP: 100 gr. de summitats florides fresques per 1 litre d’oli d’oliva, preferentment. Es deixa macerar resguardat del sol un mínim de 6 setmanes. Aquest oli adquireix un característic color vermell robí. Es l’anomenat Oli de cop molt utilitzat al Pallars. És cicatritzant, per cremades i ferides. S’ha de vigilar la pigmentació de la pell. Mai posar-se’l i després prendre el sol.
Com ús intern: *RATAFIA DE PERICÓ: es macera l’herba amb aiguardent i llimona durant 2 setmanes. Li afegiren sucre. Molt digestiu. *TISANA DE PERICÓ: es pren abans dels àpats, 3 cops al dia. Millor freda i sense sucre. Digestiva i antidepressiva.
Al Pallars se li havia denominat també “herba de la desgana” pel seu efecte sedant i antidepressiu. Si poses un ram de pericó a l’habitació, et pujarà l’ànim. També se li atribuïa la propietat de fer fugir els mals esperits, les aparicions i l’exorcisme. Es penjava per prevenir llamps i tempestes. Era considerada una herba màgica. Inici
Nom llatí: ACHILEA MILLEFOLIUM L.
Nom castellà: MILENRAMA, AQUILEA.
Nom català: MILFULLES, AQUILÈGIA.
Família: COMPOSTES/ANTEMIDEACEAS
Aquiles es va servir d’aquesta planta per curar les ferides dels seus soldats, d’aquí rep el nom.
DESCRIPCIÓ: Planta perenne de 30cm a 1.5m d’alçària amb tiges rugoses. Fulles de 4 a 7 cm de longitud, alternes i de color verd obscur. Flors aromàtiques, el seu olor recorda a la camamilla. Són com petites margarides agrupades en capítols florals de color blanc, encara que podem trobar d’altres tonalitats més rosades. Floreix a l’estiu. Fruits en aqueni.
HÀBITAT: La trobem en prats i en llocs una mica humits.
PROPIETATS: Té aplicacions semblants a la camamilla. Té efectes antiinflamatoris i és un bon tònic estomacal aconsellat en casos de falta d’apetit, nàusees i diarrees. També és molt útil per a les regles doloroses. Té propietats desinfectants i s’ha usat tradicionalment per curar ferides, per aquest motiu és anomenada al Pallars “herba de tall”. En aquesta comarca també la utilitzaven pel mal de coll. Cura ferides, èczemes i erupcions de la pell. També és recomanada per combatre la caspa i la caiguda del cabell. El seu oli essencial té propietats antibiòtiques.
PREPARACIÓ I ÚS: Utilitzarem les summitats florides. Les agafarem en plena floració i les assecarem a l’ombra el més ràpidament possible.
Decocció: de 30 a 60 g. per litre d’aigua. Infusió: 30 g per litre d’aigua. Es recomana prendre 3 cops al dia una infusió nova cada cop. Vi: 30 g per un litre de vi de Jerez. Prendre una copeta abans o després dels àpats. Inici
|
|
