 Espècie espontània de la flora de la península ibèrica. Coneguda popularment pel nom de flor del mal d’ulls. Herba de la família de les ranunculàcies. Planta perenne de tiges buides, de 20 a 40 cm. d’alçària. Ascendent, fistulosa i lluent. Les fulles són fistuloses, lluents i d’un verd intens, en forma de cor, amb el marge dentat, sostingudes per pecíols molt llargs, que les disposen d’una manera molt característica formant unes mates arrodonides, molt vistoses, les fulles de la base són molt grans. Flors grans i solitàries d’un groc daurat, molt semblants a les de tots els botons d’or, però més grosses, de fins a 4 cm., i lluents, amb 5 o més tèpals que semblen pètals. Creix espontània. Es localitza a les molleres, als prats amb molta humitat, també a prop dels rierols, vores de riuets, a les petites illetes que es formen en els cursos d’aigua del Pirineu i Pre-pirineu, fins a 2.500 m. d’altitud. Floreix llargament des del mes d’abril fins a l’agost. És planta tòxica. Es reprodueix per divisió de les macolles o per llavor. S’utilitza molt per guarnir zones humides, estanys i petits embassaments dels jardins. Necessita terra d’hort molt abonada barrejada amb turba o terra fèrtil no molt compactada. Es poden adquirir llavors a les floristeries i llocs especialitzats en jardineria. Inici
 Herba perenne de la família de les astèracies o compostes, coneguda popularment pel nom d’àrnica, tabac de muntanya, tabac de pastor (perquè els pastors les preparen com a tabac), talpa, talpica, alop, esternudera. Espècie espontània de la flora d’alguns països mediterranis, típica dels prats, pastures i clarianes dels boscos de la muntanya mitjana i, sobretot, de l’alta muntanya entre 1.200 i 2.600 m d’altitud. De color verd pàl·lid, d’un rizoma gruixut, negre, amb llargues fibres; tija de 10 a 60 cm, dreta, rígida, estriada; fulles lanceolades i enteres, de 5 a 17 cm. es reuneixen en una roseta basal i dues que s’encaren a mig aire de la tija. Floreix de juliol a agost unes flors grogues, grans i solitàries. Amb les flors, les fulles i els rizomes es preparen infusions i extractes líquids. Durant molt temps s’ha preparat la tintura d’àrnica, que es feia servir per a activar la circulació sanguínia en els llocs on s’havien rebut cops. Té propietats febrífugues, antisèptiques, antiinflamatòria i augmenta la pressió sanguínia. El nom d’esternudera li ve del fet que s’havia utilitzat com el rapè. És tòxica. Planta regulada. Més informació de flora i fauna en les Mini Guies Natura. Editorial Pòrtic. Inici
 El seu nom procedeix del llatí Burra, que significa “pèl aspre” i és degut, al fet, que totes les seves parts estan cobertes de pèls bulbosos. Coneguda popularment pel nom de borratja, borraina, pa-i-peixet. Planta herbàcia anual de la família de les boraginàcies, de 20 a 60 cm. d’alçaria, amb les tiges i les fulles eriçades de pèls drets, que punxen. Té les fulles de la base molt grans, de 5 a 25 cm. arrugades i molt peludes. Les flors d’uns 2 cm. en forma d’estrella, es disposen en inflorescències pèndules, són d’un blau viu amb la gorja blanca. Procedent d’Orient, aquesta planta gaudeix de molta popularitat. Es conrea, però també creix silvestre en horts abandonats, erms de terra baixa i marges dels camins. Es reprodueix per llavors i per divisió de les arrels. Un cop les plantes han arrelat, sembren les seves pròpies llavors i no cal replantar-les. Les seves flors, d’un color blau brillant, sorgeixen com estels a finals de l’hivern i perduren tot l’estiu, constituint una gran atracció per a les abelles.
Les fulles tendres i les flors, no pas els pomells, es cullen a l’estiu, preferentment durant la floració. S’utilitzen acabades de collir, perquè no es conserven bé. Les fulles, esmicolades, són molt bones en amanides, en salses fredes, sopes i begudes refrescants. A moltes regions en cuinen les fulles com espinacs, i se’n fan bunyols, arrebossant-les amb ou i farina. En medicina popular, la borratja és apreciada pels seus efectes suavitzants. Les flors tenen propietats sudoríferes, antireumàtiques i les fulles són diürètiques. La infusió calma els refredats i les bronquitis. Els fruits donen un oli d’ús en dermocosmètica. Al temps dels romans tenia fama d’ésser una planta alegre. Lluís XIV en tenia de plantades als seus jardins de Versalles. Inici
 Planta de la família de les Amaril·lidàcies que abasta quasi un miler d’espècies freqüentment bulboses o tuberoses i les que formen enormes rosetons de grans fulles carnoses a més de formar alcaloides com la narcisina, així com glucòsids, saponines, olis essencials....
Coneguda popularment pel nom de narcís de muntanya. La tija floral acaba en un bulb ovoide de 2-3 cm. Les fulles de 2-4, són linears obtuses i dretes, generalment de 12-35 cm de longitud i més curtes que la tija de color gris verdós. Flor inodora, solitària i penjant formada per una trompeta de color grog or que és igual de llarga o una mica més curta que els 6 pètals que l’envolten i que són d’un groc més pàl·lid. Espata embeinadora, ovada, blanca, escariosa. Floreix a la primavera. El fruit és una càpsula. Es troba als boscos i prats de la zona pirinenca i pre-pirinenca i en altres muntanyes de la meitat septentrional de la Península, des de Olot fins a Galícia i Portugal. Aquest narcís conté un alcaloide cristal·litzable anomenat narcisina, que es localitza de manera preferent en el bulb. Les flors contenen quantitats molt petites d’essència de narcís. Planta tòxica. A les pastures és ignorat per les vaques doncs els hi és perjudicial.
Gaudirem de la seva bellesa integrada al paisatge.
Actualment a les floristeries trobarem bulbs que podrem sembrar a casa. Inici
 Mosques d’ase, flor d’abella.
Orquídia fascinant que té el llavi igual que una abella, fins i tot fa olor d’abella i en algunes zones d’Europa és pol·linitzada per abelles que intenten l’aparellament amb elles. En altres llocs la pol·linització és directa.
La planta pot assolir els 50 cm. d’alçada. La tija és dreta, lleugerament flexuosa a la part superior i de color verd clar.
Les fulles, que formen una roseta basal, són oblongolanceolades, i les superiors, lanceolades i acuminades, embeinen una bona part de la tija.
La inflorescència és en espiga laxa, amb les flors de mida mitjana.
Els tèpals externs són llargs, de color rosa intens i amb un nervi central de color verd. Els tèpals interns són molt petits, triangulars i vellutats. El label és arrodonit, més petit que els tèpals externs, de color rogenc fosc i vellutat; té un escut roig clar, glabre, netament delimitat per una franja ampla de to més clar, i sovint porta dues taques petites més clares, aïllades a la part inferior. Presenta un apèndix apical dirigit enrere i no gaire visible frontalment. El ginostem o columna té la forma d’una S allargassada semblant el cap d’un ocell. Les bràctees són lanceolades i més llargues que els ovaris. L’esperó és inexistent. L’ovari és canaliculat, glabre i no retort. En una espiga pot haver-hi fins a 10 flors. Floreix de maig a juliol. El fruit és una càpsula acintada. Viu a la terra baixa i a la base de l’estatge montà, en sòls calcaris i margosos d’ambients frescals: als prats, a les joncedes i a les jonqueres.
Recomanem “Orquídies silvestres de Catalunya-Hilari Sanz-MiniGuiesNatura. Ed. Pòrtic. (eina de butxaca). Inici
|
|
