 Bolet de la família de les russulàcies conegut popularment pel nom de pinetell, pinenc, rovelló d’obaga, rovelló de boixera, paratge. Associat als pins. Creix des de terra baixa fins l’estatge subalpí. Molt freqüent durant tota la tardor a les pinedes litorals i de l’estatge montà. Capell carnós i massís, de 5 a 12 cm. de diàmetre, convex, umbilicat, estès més tard i en forma d’embut, generalment amb el marge enrotllat. Cutícula eixuta, lleugerament viscosa en temps humit, de color ataronjat intens o a vegades més fosc, però sempre amb franges concèntriques més fosques, sovint tacat de verd. Làmines fines, bastant denses, bifurcades, amb tendència a ser decurrents, de color pastanaga, amb reflexos verdosos en els exemplars vells. Carn dura, de color blanquinós al tall, que aviat pren tonalitats ataronjades i més tard verdoses, amb olor afruitada i gust una mica picant. Làtex no molt abundant, de color taronja viu. Peu cilíndric de 3-7 cm. pruïnós a la part superior, com més vell més buit, del mateix color que el capell, amb les fossetes de color més fosc. Comestible excel·lent. És el bolet comestible de més tradició al nostre país, juntament amb el rovelló. Es poden trobar als mercats barrejats amb els rovellons. Excel·lent per cuinar amb carns, a la brasa, amb cargols, per acompanyar amanides....Inici
  Marasmós, en grec , significa “extremadament prim”, pel fet que aquest bolet té la carn molt minsa; “oreiádes” fa referència a les nimfes de les muntanyes. Conegut popularment pel nom de cama-sec, carreroles, carreretes, corrioleta. Aquest bolet forma grans erols en els prats i, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de les fades i les nimfes de les muntanyes. A la primavera, estiu i tardor, en els prats pirinencs i en muntanyes altes on pasturen el bestiar es veuen aquests cercles anomenats anells de fades que segueixen en el mateix lloc any rera any, encara que els bolets no surtin cada any. Aquets cercles es fan mes grans cada any al estendre’s els fils subterranis cap enfora. L’herba del centre sol ser mes verda i mes alta que la de la resta del camp per que els fils morts dels fongs es descomponen i alliberen matèries molt nutritives per a les arrels. Tenen un barret de 2 a 6 cm primerament convex, després geperut; marge solcat; beige torrat. Làmines gruixudes, espaiades, del color del barret. Peu llarg, de fins a 6 cm d’alçaria prim, elàstic, torrat pàl·lid es pot recargolar entre els dits i es recupera, quan se’l deixa, sense que es trenqui. El capell és de color canyella però, quan és sec, es descoloreix i pot arribar a ser gairebé blanc. Carn dura, de color beige. Olor agradable. Sabor aromàtic. Comestible, d’excel·lent qualitat per fer truitades, plat superior i nutritiu. S’assequen amb facilitat i es conserven bé. Al mercat se’l ven envasat en sobrets i en capsetes amb l’incorrecte nom de “moixernó”. Inici
 Reig. Ou de reig. Quicou. Bolet d’or. Oriol. Monjola. De la família de les amanites. Ve del grec Àmanos, el nom d’una muntanya entre Cilícia i Síria on era molt abundant, i del llatí caesareus, que vol dir “dels Cèsars imperials” donat el seu apreciat sabor.
Té l’aspecte típic de les amanites. Barret d’un color taronja viu, i les làmines, l’anell i el peu d’un bell groc de rovell d’ou i amb la volva blanca on s’embeina la part baixa del peu. Espores blanques, lleugerament groguenques en massa, amida 8-14x6-11 micres, midoide.
El seu desenvolupament és típic d’aquesta mena de bolets: d’una forma juvenil, que ens recorda un ou (per això els bolets que es troben en aquest estadi se’n diuen ous de reig), emergeix el peu (de 8-15x2-3 cm) que porta el barret tancat al capdamunt; quan el barret s’obre i s’estén, el vel que fins aquell moment cobria les làmines s’esquinça per la vora i cau formant el típic anell de les amanites, que resta penjant a mig aires del peu. El reig el podem trobar, en qualsevol de les seves formes intermèdies, que van des de l’ou fins al bolet fet que pot arribar a fer uns 15 cm d’alçaria. Surt sobre tot a les suredes, però també en els boscos de roures i de castanyers, en altres de mixtos amb arbres caducifolis barrejats amb pins, per sota dels 1.000 m. d’altitud, ja que no és gens amant del fred. Primavera i tardor. És molt primerenc i es troba, a vegades, a partir del mes d’agost en indrets ben assaonats per les pluges d’estiu.
Molt apreciat en la cuina. Comestible excel·lent, es considera el millor dels bolets que tenim al país.
Recomanem: ”Els bolets. On surten, com es coneixen, com es cuinen.” de Ramon Pascual. Ed. Pòrtic. Inici
|
|
