Llorer - Laurus nobilis

Grevol - Ilex aquifolium

Faig - Fagus sylvatica

Noguer - Juglans regia

Neret - Rhododendron ferruginium

Cirerer - Prunus avium

Pi negre - Pinus mugo

Espina de foc - Pyracantha coccinea

Arbre de la família de les Lauràcies conegut popularment pel nom de llorer, d’una alçada de 8-12 m. Fulla permanent de color verd fosc, clara al revers, dura i lanceolada. La flor, unisexual, té 4 pètals blanc-grogosos i neix als extrems de les branques en pomells de 5 o 6 flors al costat de les fulles. Floreix a la primavera. El fruit és una baia negra i brillant. La propagació es fa a partir de llavors, esqueixos, colgats i rebrots. Resisteix temperatures fins a 15ºC sota zero. Les fulles es cullen a la tardor i fregant-les, se’n desprèn un olor balsàmic. El llorer gaudia d’un gran prestigi als temps antics i era una de les plantes predilectes dels déus. A Grècia era símbol de glòria i immortalitat. Fou consagrat a Apol·lo déu de la música i de les arts. Els generals romans embolcallaven amb llorer els missatges victoriosos. Com a símbol de victòria i de pau, els herois i els poetes eren coronats amb les seves fulles. La població cristiana porta a beneir branques el diumenge de Rams i les conserva a les llars. A més se li atribuïen propietats mèdic-màgiques: foragitava les desgràcies i les malalties contagioses. A Esculapi, el déu de la medecina, se’l representa amb fulles de llorer. Són conegudes les seves virtuts medicinals: antisèptic i estimulant, té propietats tòniques, carminatives i emmenagogues. Els banys perfumats amb llorer són relaxants. Els fruits i les fulles, en infusió, activen les funcions digestives i remeien la tos. De les baies, collides madures a l’estiu i seques, se’n treu una essència, utilitzada en farmàcia en la preparació de medicaments antireumàtics. Inici

Arbre perennifoli, dioic, de la família de les aquifoliàcies, conegut popularment pel nom de grèvol, arbre de visc...De fulles brillants de marge ondulat amb les dents rígides i punxoses. Les flors unisexuals, son petites, blanques i una mica pedunculades. El fruit es una drupa globosa i oval de color vermell brillant que conté 4 llavors. Sovint en estat arbustiu, viu a Europa Centremeridional des de la península Ibèrica al Caucas, també a Pèrsia i a l’Àfrica Septentrional. Creix només en sòl calcari i prefereix la humitat. Floreix d’abril a juny i comencen a sortir els fruits a finals de setembre. Es reprodueix per llavors i per esqueix parcialment lignificat. Alçada de 8 a 10 m. El fullatge es de forma piramidal cònica. La escorça, verda al principi després es torna de color grisenc. La fusta dura i fàcil de tenyir pot utilitzar-se per substituïr el banús, per la qual cosa es molt apreciada en ebenisteria i també per construïr mànecs de cassoles i altres estris on se serveixen begudes molt calentes. Les branques en fruit s’usen com a ornament nadalenc, i les joves molt flexibles serveixen per fer xurriaques i mànecs de fuets. La escorça conte tanins i un principi utilitzat antigament per la fabricació de cola. El fruit te propietats purgants. Les fulles en pols de la espècie Ilex Paraguaiensis es prenen en infusió a Sud-america. Es una beguda estimulant anomenada mate o te dels jesuïtes. Els indígenes les prenen a xarrups mitjançant un canó de fusta amb la punta perforada després de preparar-la en carbasses amb forma de recipient. Inici

Arbre forestal caducifoli, de la família de les fagàcies, conegut popularment pel nom de faig o fai, d’escorça llisa, grisenca, amb taques blanques produïdes pels liquens. Les seves fulles són ovades, enteres i translúcides; les flors presenten sexes separats i al seu fruit es formen dos nous petites. El seu brancatge es dens, ampli i ovalat. Creix a tota la franja pirenaica. Al País Basc i La Vall D’Aran es formen les fagedes mes típiques. Prefereix els terrenys lleugers, ben drenats i possiblement calcaris, situats entre els 700 m. i 2000 m. d’altitud i pot arribar a tenir fins a una alçaria de 30 m.
Floreix al començar la primavera i fructifica al final de l’estiu. Es reprodueix per llavors o per via agàmica. Les seves fulles contenen fitosterol, una cera i una substància glucòsida. Els fruits o fages tenen el 43% d’oli, amb oleïna com a component principal. A l’escorça s’hi troben matèries tànniques, pectina i cera. Per la forma i color rosat, la seva fusta es molt utilitzada en treballs de fusteria, també es prepara un carbó vegetal excel·lent, emprat antigament en medicina per absorbir els gasos pútrids de les fermentacions intestinals. Per destil·lació seca de la fusta s’obté la brea de faig i després per noves destil·lacions de tipus fraccionat s’obté el guaiacol, emprat com a expectorant i antisèptic, molt utilitzat a començament de segle per guarir la tuberculosi. El fruit del faig, és molt apreciat com a aliment dels animals i sobretot pels ratolins, esquirols, tords i lirons que viuen a les fagedes. Inici

Arbre caducifoli de la família de les juglandàcies, conegut pel nom de noguera, noguer, anoguer, nouera, anouera i a la Vall d’Aran per escaré. Procedent d’Àsia, ha estat tant cultivat que en algunes zones s’el considera autòcton. De tronc gruixut, capçada ampla i escorça fosca. Les fulles són compostes. Les flors, masculines i femenines que conviuen en el mateix arbre, apareixen juntament amb les fulles. Floreix d’abril a maig. El fruit és la nou, que madura a la tardor. Es troba en fondalades a prop dels llocs habitats i dels conreus. El fruit sencer quan és verd i les llavors, són comestibles. La recol·lecció dels fruits verds es fa a l’estiu, i la de les nous per menjar, a la tardor. Les nous, que són les llavors, es mengen crues. Hi ha moltes varietats de nous, que es diferencien per la grandària i la forma. Tant les fulles fresques com les nous son riques en vitamina C i B1, proteïnes, olis (el de nous fresc s’utilitza per expulsar la solitària), potassi, magnesi, fòsfor, calci, tanins sucrosos, també hi estan presents principis aromàtics, tanins i alcaloides molt actius. És un aliment molt energètic, excel·lent com a fruit sec o com a ingredient en plats, amanides, postres, gelats, pastissos, galetes... El fruit verd és un dels ingredients de la ratafia, un licor fet a base de plantes aromàtiques. En alguns països, les fulles, es prenen en forma de tisana o de te i s’utilitzen també per a combatre els penellons. S’aconsella consum de nous en els casos d’astènia, anèmia i mal estat físic en general. Les nous tenen propietats digestives i el seu oli té propietats de bronzejat. Un litre d’infusió en el bany té acció reconfortant. Hi ha locions revitalitzants pels cabells i mascares suavitzants... Amb les fulles i les corfes de nou podem tenyir roba. Inici

Arbust de muntanya, perenne, de la família de les Ericàcies, conegut popularment pel nom de neret, talabard, boix gauet... De fulles coriàcies, ovalades o lanceolades, ferruginoses al revers, perennes, gruixudes, d’un verd
brillant, que li permeten suportar les altes temperatures dels indrets on viu, tot sovint coberts per la neu. Les flors, en forma de campaneta de tons rosa vermellos, relativament grans, formen inflorescències terminals en forma de pomells d’una gran bellesa. El fruit es una càpsula oblonga (forma allargada de vores paral·leles).
Arbust molt ramificat i tomentós, característic de les regions pirenaiques, qué pel seu color rosat es fàcil de distingir. Creix en les faldes i collades de les muntanyes, generalment en els sòls àcids, també en els pedregams i roqueters silicis de la vessant Nord pirenaica en alçades entre 1200 a 2400 metres i que pot tenir de 30 a 100 cm. d’alçaria. Floreix a partir del mes de juny. Las seves fulles contenen arecolina, arbutina, taní, àcid cítric i cera; i les flors essència de rododèndron. En medicina popular, als Alps, les fulles s’empraven per combatre el reumatisme i la gota; recentment s’estima que te propietats hipotensores. Els pastors i camperols, dels Alps, preparen un oli anomenat de marmota que utilitzen per fer miccions damunt la part adolorida per combatre el reumatisme, guarir les nafres i facilitar la cicatrització de les ferides. Hem de tenir present que és una espècie protegida i que hem de gaudir de la seva bellesa, admirant-la en el seu propi habitat i tenint molta cura de no trepitjar-la ni arrencar-la. Actualment existeixen moltes varietats d’aquest arbust -importades de les regions muntanyoses de l’hemisferi boreal i molt cultivades com a plantes ornamentals- que podrem adquirir a les floristeries per poder gaudir-ne a casa, sense necessitat de malmetre la flora que creix espontània i lliurament en la natura, i que ofereix als nostres ulls la vistositat dels seus colors, tot caminant per la muntanya. Inici

Arbre caducifoli, de la família de les Rosàcies, conegut pel nom de cirerer, de notable adaptabilitat ambiental. Més aviat baix, d’uns 10 m. d’alçària. Capçada ampla. Escorça rogenca, llisa, lluent i clivellada en els exemplars vells, que es desprèn en bandes horitzontals. Fulles el·líptiques, acabades en punta estirada, dentades, amb pèls sedosos per ambdues bandes. Flors blanques, de 2 a 3 cm., oloroses, agrupades en ramells més o menys pènduls. Floreix d’abril a maig, i fructifica de maig a juliol. El fruit, la cirera, és una drupa vermella de 2 o 3 cm, amb un pinyol que conté una ametlla amarga. És el menjar predilecte de molts ocells. Procedeix d’ Àsia Menor, i ha estat conreat des de fa segles. Se’n cultiven diferents races. Es poden trobar cirerers espontanis entremig dels boscos de la muntanya mitjana i en els indrets humits i frescos de la terra baixa. També és freqüent trobar-lo subespontani. En ambdós casos, el fruit és més petit que el dels arbres de conreu i no és dolç. Les cireres contenen un 80% d’aigua, sucres, sals minerals, vitamines, àcids orgànics, col·loides, mucílags i algunes proteïnes. Són diürètiques, depuratives i refrescants. Alimentació rica en principis biològics actius. Es poden menjar acabades de collir i també es preparen confitures, melmelades i el licor anomenat kirsch, que es fa destil·lant el suc de cireres fermentat. La coloració vermella que agafa la fusta de cirerer quan és tractada, fa que sigui molt apreciada i utilitzada per a fer-ne mobles, articles de luxe i instruments musicals. El fruit s’utilitza en cosmètica en productes hidratants, suavitzants i nutrients. Inici

Arbre gimnosperma de la família de les pinàcies, conegut pel nom de Pi negre. De 10 a 20 m. d’alçaria, d’escorça d’un gris fosc. En bones condicions, és un arbre dret, si són extremes, apareix deformat. De capçada cònica, densa, estreta i ramificat des de la base. Les fulles, són persistents, aciculades, curtes, corbades, endurides, punxants, de color verd fosc, molt nombroses, cobreixen densament les branques, sovint amaguen les pinyes. Les flors, unisexuals floreixen de maig a juliol i fructifiquen al final de l’estiu de l’any següent al de la florida. El fruit és una pinya llenyosa de 4 a 7 cm., asimètrica, d’esquames acabades en forma de ganxet, que s’insereixen perpendicularment a les branques, gairebé sense peduncle. Arbre de creixement lent, pot arribar a viure 600 anys, però no passa dels 200. Es regenera per llavor. És l’arbre més resistent dels que trobem a Catalunya, típic d’alta muntanya, arriba dels 1.600 als 2.400 m. Només apareix als Pirineus. Pot viure en sòls silicis o calcaris no compactes i una mica humits. Les seves arrels el fan adequat per a les pendents. Suporta períodes de gran sequedat durant les nevades. Conviu amb la moixera de guilla, bedoll pubescent i l’avet i amb els arbusts: neret, nabiu, moixera nana, ginebró, roser alpí, xuclamel negre... La seva fusta és apreciada per a torneria, per a la fabricació de mobles, pals, i per a la construcció. Dels troncs més selectes se’n treu la fusta per a fer les caixes de ressonància de les guitarres. De les seves fulles s’obtenen essències aromàtiques per a la preparació de sals de bany. El bosc de pi negre és el més madur, estable i evolucionat. Inici

Espina de foc
Família de les Rosàcies.

Lloc d’origen: Europa meridional i Asia Menor
Descripció: Arbust dens i molt espinós de 4-5 m d’alçada, de fulles semipersistents finament dentades, lanceolades i agudes, glabres per la cara interior. Flors blanques o grogoses rosades d’aproximadament 1 cm de diàmetre agrupades en corimbes multiflorals d’un bonic efecte decoratiu.
Època de floració: de maig a juny.
Fruits: globulats, una mica comprimits per sobre i per sota escarlata que suporta l’hivern sense desprendre’s. Són baies de color ataronjat fins al rosa corall, que maduren per l’octubre.
Multiplicació: Mitjançant llavors en la primavera o la tardor o bé per esqueixos per l’estiu.
Accepta des de el sol de ple fins a la semiombra.
El terreny ha de ser lleuger i tou i no massa fèrtil. Necessita humitat de reg regular i més freqüent durant l’estiu.
S’utilitza per a formar setos, petits grups, per guarnir murs i jardins. Aquesta espècie és més apreciada pels seus fruits que tenen un gran valor ornamental, més que les seves flors i fulles. Inici