Cavallet del diable - Zigopter

Langardaix comu - Lacerta lepida

Biston betularia

Mantis - Mantis religiosa

Llagosta verda - Tettigonia viridissima

Els Zigòpters coneguts popularment pel nom de cavallets del diable, tenen els ulls separats, col·locats als costats del cap, ales de la mateixa grandària, estretes a la base i de venació semblant. Durant el repòs aquestes es poden plegar verticalment respecte el cos. Presenten un vol lent, indecís i silenciós.
Pertanyen a l’ordre dels odonats, Pterigots de gran envergadura, molt fàcils de reconèixer. El seu cos és allargat, proveït de dos parells d’ales amb un reticle venós molt abundant. Els ulls compostos són voluminosos. Les antenes són curtes. Són insectes proveïts de peces bucals de tipus mastegador. De mandíbules fortament dentades. El cap és immòbil. El tòrax molt més petit que l’abdomen i robust, és molt peculiar dins d’aquest grup: condiciona que les potes, que són llargues, es col·loquin a la part del davant. La venació alar és molt important en la classificació. L’abdomen, proveït de 10 segments, és més o menys cilíndric i llarg, i generalment presenta dos cercs a l’extrem caudal. Generalment volen de dia. Acostumen a trobar-se a prop de les basses. S’alimenten principalment de mosques i de mosquits que capturen en ple vol. A l’hivern els adults moren i deixen les postes, que hivernen.
Les nimfes són aquàtiques. Es reconeixen fàcilment perquè tenen el llavi inferior transformat en un aparell anomenat màscara; aquesta és la que s’encarrega de capturar l’aliment. Són carnívores. Habitualment sofreixen de 10 a 15 mudes abans de convertir-se en adults. La durada del seu cicle vital pot arribar fins a 5 anys; depèn de les temperatures existents i de la quantitat d’aliment disponible. Se’n coneixen fòssils des del paleozoic, època en què assolien una grandària de 70 cm. Inici

De l’ordre dels saures. De la família dels lacèrtids.
Lacèrtid més gran d’Europa, amida més de 80 cm. de longitud total i uns 20, o fins i tot més, de morro a cloaca. Cap gran i ample que acaba en un musell arrodonit, amb una escata occipitals molt desenvolupada, de base més gran que les parietals. El cap en els mascles és molt més gran que en la femella. Cos aplanat i cua curta i gruixuda, de secció circular, que es va estrenyent cap a la punta. El color del dors és verd groguenc clapejat de negre. Als costats té tres o quatre sèries d’ocel·les blaus que són més patents en els mascles en zel. Els joves es caracteritzen pels seus ocel·les clars encerclats de negre al dors i als costats. Algunes poblacions al sud-est de la península tenen la coloració més terrosa grisenca i sense negre.
Ocupa una gran varietat d’habitats. Es troba principalment en zones obertes, marges de camps de conreu i alzinars, i en maresmes. Rèptil de mida considerable, resisteix i necessita estar una bona estona al sol a fi d’aconseguir una temperatura corporal òptima, moment en el que podrem observar el seu port i la seva bellesa. Solitari i diürn. Àgil i ràpid en terra, també és capaç de grimpar. Agressiu, mossega molt fort tant les preses com els enemics. Hiverna d’octubre a març o abril. A l’estiu és actiu principalment a primeres hores del matí. S’alimenta d’artròpodes, principalment d’insectes, encara que també captura gasteròpodes, isòpodes, miriàpodes i aràcnids, i ocasionalment captura d’altres vertebrats com ara sargantanes joves de la seva pròpia espècie, pollets i ous d’ocells, llorigons, i pot ingerir també fruita i llavors de diverses plantes.
La còpula té lloc pel maig i la posta, des de la darreria de maig fins a juliol. Ponen de 6 a 26 ous allargats en un forat a terra. Les cries de les postes més primerenques neixen al final d’agost i començament de setembre (3 meso). Assoleixen la maduresa sexual al segon any els mascles i al tercer any les femelles. Espècie protegida. Inici

El Pallars Sobirà és una comarca rica en espècies entomològiques. Això ens indica que la seva biodiversitat esta encara intacta o, quant menys, poc manipulada. L’existència d’àrees protegides és garantia de que això continuarà així.
Qualsevol aproximació a les poblacions Pallareses ens donen resultats molt interessants amb espècies de les quals es pot parlar i explicar aspectes interessant sobre la seva vida i, alhora.
De les moltes espècies del Pallars Sobirà podem extreure una que ens demostra la relació evolutiva de moltes espècies i l’activitat humana.
Ens referim a un lepidòpter nocturn de nom científic Biston betularia L. Que en estat d’eruga s’alimenta de fulles de bedolls. És una eruga de les conegudes com apamadores o acanadores (família Geometridae) que es poden reconèixer per la forma d’avançar arquejant el cos a l’ajuntar les potes darreres a les davanteres puix no tenen mes potes centrals que posseeixen altres famílies per la qual cosa sembla que van avançant a pams. Aquesta falena és un habitual exemple d’evolució adaptativa. En aquesta espècie hi han dues formes, la clara i la fosca. Amb anterioritat al 1848 a la zona de Manchester la forma fosca (forma carbonaria) no era present mes enllà del 2% de les poblacions.
La forma clara tenia la particularitat de ser de mimètica amb els bedolls, de color blanc esquitxat de negre, ja que, de dia, s’aturava sobre aquests arbres i el seu color i disseny la fa invisible sobre aquesta superfície. A mida que Anglaterra s’industrialitzava els bedolls s’anaven recobrint d’una capa negra per l’acció del fum, morien els liquens i els depredadors podien capturar amb mes facilitat la forma clara de la falena que la fosca. Aquesta última tenia més possibilitat de criar i transmetre els seus gens. El resultat va ser que a final del segle XIX la forma fosca representava el 98% de les poblacions.
El color fosc era determinat per un gen i aquesta adaptació al medi va causar un canvi en la freqüència de la forma fosca. Aquest canvi era en definitiva l’evolució.
Actualment i degut a que l’atmosfera és cada vegada mes neta, els bedolls tornen a ser blancs i els líquens han tornat a cobrir l’escorça dels bedolls. Per tan la forma fosca és més visible i torna a aparèixer amb més nombre la forma clara nominotípica.
La podem trobar volant a les llums des del mes de juliol fins ben entrat el mes de setembre.

Article i fotografia dels entomòlegs Alfons G. Dolsa i Ma. Teresa Albarrán. Museu de les Papallones de Catalunya. Pujalt - Sort - Pallars Sobirà. Inici

Ordre dels Mantoïdeus

Es distingeixen fàcilment en observar el seu primer parell de potes, que presenten els fèmurs i les tíbies armats d’agudes punxes. La tíbia pot replegar-se cap al fèmur, cosa que fa quan captura una presa. Els altres dos parells de potes són llargues i primes, sense modificacions especials. A més a més d’aquestes característiques cal esmentar la gran longitud del seu protòrax. Generalment presenten les ales ben desenvolupades. Les ales superiors són acolorides i més dures que les inferiors, les quals són membranoses i es pleguen en forma de ventall. Són insectes allargats. La seva llargària oscil·la entre 4 i 8 cm segons l’espècie. Prefereixen les zones solejades. Tant els adults com les larves són predadors de altres insectes. Dipositen els ous en unes grans estructures anomenades ooteques, que els protegeixen dels paràsits i de la dessecació. Les ooteques, les trobarem entre les branques o entre les pedres. A Europa se’n coneixen unes 12 espècies.
Família Mantidae: Són espècies més grans (28-75 mm. ), en les quals el pronot és tan llarg o més que les coxes del primer parell de potes. Tenen el vèrtex arrodonit.
L. MANT. Mantis religiosa. Pregadéu: Longitud del mascle 42-61 i 48-75 mm la femella. És molt comuna. És l’espècie més gran dels màntids als Països Catalans. Les femelles tenen el mateix aspecte que els mascles, però són més grans. L’adult es recol·lecta des de l’agost fins a l’octubre. Són de color verd o marró. Són notables per la manera com posen les seves potes anteriors, que recorda una persona en actitud de pregar. Inici

Ordre dels ortòpters
Pterigots de mida mitjana o gran, de cos robust, el cap gran, i amb el pronot en forma de cadira de muntar. Se’ls identifica fàcilment pel tercer parell de potes. Aquestes són més grans que les altres i tenen els fèmurs generalment gruixuts, cosa que els permet de saltar. Normalment tenen 4 parells d’ales, però en algunes espècies es redueixen i fins i tot poden desaparèixer. La metamorfosi és molt lleugera: Consta de quatre a dues mudes, i depèn de l’espècie. Els joves son semblants als adults. Els adults normalment moren a la tardor. A Europa hi ha unes 150 espècies, moltes de les quals estan representades als Països Catalans. El cant és una de las característiques i es produeix per un procés anomenat estridulació, que consisteix en el fregament d’una part del cos sobre d’una altra.
Tettigonia viridissima. Llagosta verda. De la família Tettigoniidae
De color verd brillant i marró per sobre del cap i en la base de les ales anteriors del mascle.
Amida 28-42 mm. Espècie molt comuna que en estat adult viu entre els arbres i les herbes altes. El règim alimentari és principalment carnívor. Ponen a terra. El cant és fort i agut, format per períodes perllongats interromputs per curts silencis. El podem trobar en estat adult de juliol a octubre.
Són ensífers que presenten les tíbies anteriors armades d’una espina apical superior externa. Tenen antenes molt llargues formades per uns trenta segments. Les ales són molt petites, la femella no en té. Inici