Teixó - Meles meles

Llúdriga - Llutra lutra

Esquirol - Sciurus vulagaris

Eriço - Erinaceus europaeus

Talp - Talpa europeae

Ratolí de bosc - Apodemus sylvaticus

Llebre - Lupus europaeus

Mamífer carnívor de la família dels mustèlids conegut pel nom de teixó. D’aspecte robust i massís; cap petit, musell punxegut, orelles petites, coll curt i gruixut; potes curtes, gruixudes i plantígrades; cua curta. Pèl espès, blanc groguenc jaspiat de negre el llom, ventre i potes negres i el cap blanc amb dues bandes negres que van del musell a la nuca. No supera el metre de llargada. El pes, de 7 a 20 kg, depèn de l’època de l’any. La seva alimentació és molt variada: tota mena de fruits, arrels, tubercles, cucs de terra, grans coleòpters, catxaps, mel, ratolins, talpons, granotes, gripaus, serps... A la tardor acumula grans reserves de greix, per això, pot viure molt de temps en dejú. Excava forats anomenats latrines, on diposita les seves dejeccions sense tapar-les (les utilitzen varies vegades) i tenen significat territorial. L’època de zel és entre febrer i maig. Pot aparellar-se i fertilitzar en qualsevol mes de l’any, però les cries neixen sempre en una època determinada. Tenen una camada anual de 2 o 3 cries i la gestació dura 2 mesos. És nocturn i crepuscular. De vida sedentària i amagada, es troba des dels Pirineus a la costa. En el seu habitat s’alternen les masses boscoses de fulla caduca i les zones d’hortes i conreus. Subsisteix bé en hàbitats semidegradats o degradats. La teixonera és una xarxa de galeries amb nombroses entrades, excavades molt sovint al marge d’una riba, que es coneixen pel petit tobogan d’entrada i per la pulcritud. A l’interior, hi ha una cambra molt espaiosa amb una estora de fenàs i fullaraca seca. És un animal molt sociable, tolera dins el seu cau teixons d’altres famílies i fins i tot permet que algun altre animal, com la guineu, s’hi instal-li. Durant l’hivern es troba en una semi-hivernació que alterna amb sortides irregulars per a beure aigua. Inici

La llúdriga és un mamífer carnívor, de la família dels mustèlids, d’activitat nocturna i crepuscular. D’un metre de llargada, orelles petites, cos prim, potes curtes amb dits palmats, la cua cònica que utilitza com a timó, pèl espès i finíssim. Adaptada a la vida aquàtica, -pot submergir-se fins a cinc minuts-, viu a la vora dels rius i es nodreix de peixos. A la primavera prepara el cau, una excavació feta a les vores del rierol on viu. L’entrada és per sota l’aigua, des d’on s’arriba a una cambra situada per damunt del nivell de l’aigua, que comunica amb l’exterior per un forat que serveix de ventilació. Pot reproduïr-se durant tot l’any. Assoleix la maduresa sexual entre els 2 i 3 anys, la gestació dura 9 setmanes i normalment el part és de 2 o 3 cries que neixen cobertes per un pelatge finíssim. Fins als sis mesos, la mare, els ensenya a nedar, a caçar i quan s’emancipen, ella torna a entrar en zel. Espècie protegida més amenaçada del nostre país, es un indicador biològic de primera magnitud de la qualitat de les aigües. La canalització dels marges, la destrucció de les riberes, l’extracció d’àrids, la contaminació de les aigües... és la principal causa de regressió, juntament amb el factor distorsionador de l’aprofitament d’aigües per consum humà i industrial o per la producció d’energia elèctrica. L’any 1984, el primer estudi de camp va constatar una regressió molt important d’aquesta espècie; i el segon, fet els anys 89-90 va confirmar la practica desaparició. Actualment s’ha observat una millora a Catalunya, on l’hàbitat de la llúdriga es restringeix als cursos d’aigües suficientment netes, aliment abundant, cobertura vegetal, caus potencials als marges i amb poques molèsties. A l’Alta Ribagorça hi ha un espai on es poden observar: La Ruta de la Lludriga. Inici

Mamífer rosegador arborícola de la família dels esciúrids, conegut pel nom d’esquirol. Amida uns 45 cm. De cua molt llarga, peluda i estarrufada; cap i coll diferenciats del tronc; orelles llargues i punxegudes, amb plomalls de pèls a la punta durant l’hivern; potes anteriors curtes, les posteriors llargues i fortes que li permeten saltar d’un arbre a l’altre. Tenen 8 mamelles. Depenent de la subspècie, el sexe, l’edat i l’estació, el seu pelatge varia de color. Menja molt: pinyons, nous, glans, avellanes, bolets i insectes...i a la tardor, els forats dels arbres li serveixen de rebost. Ocupa gran part de Catalunya. Habita a les pinedes, alzinars, rouredes, fagedes i als grans jardins. Les estacions influeixen en el seu ritme d’activitat, que és diürna i s’accentua a la matinada i migdia. L’aparellament sol ser de febrer a juny. Els mascles, durant l’època de zel, fan grans desplaçaments a la recerca de femelles. Les femelles, un cop han parit (de 3 a 4 cries), no es mouen dels voltants del niu. Les poblacions, en general, estan regulades per l’abundància de l’aliment i per algunes malalties com la sarna. Solen caçar-lo la marta, el gat salvatge, la geneta, l’àliga daurada, l’aligot i el duc. L’excessiva pressió cinegètica -causada per la seva explotació comercial en la taxidèrmia-, i una explotació forestal molt intensa de les pinedes, va fer que les poblacions minvessin molt. Actualment és una espècie vedada, està estrictament prohibit caçar aquest rosegador. Unes mesures serioses de millora forestal i la conservació d’arbres adults bons reproductors, augmentaria l’abundància de fruits i garantiria el futur d’aquest divertit i bonic rosegador. Inici

Mamífer de l’ordre dels insectívors, de la família dels erinacèids. Nom: eriçó comú, eriço europeu, eriço fosc, porc espiòs, erissón... Animal terrestre, solitari, actiu al crepuscle i per la nit. És ràpid i neda bé. Viu de 8 a 10 anys. Llargada total 25-34 cm.
Cap sense coll. Musell agut. Orelles curtes, arrodonides i visibles parcialment. Ulls petits. Dors, flancs i part superior del cap recoberts d’espines (més de 1.500) protectores, a ritme de muda independent. Ventre recobert de pèls llargs i aspres, amb 5 parells de mugrons. Cua i potes curtes amb dits amb urpes. Carcassa muscular sota del revestiment espinós que es contrau en cas de perill i estén les espines.
Habita en fagedes, brolles, bardissars, conreus, marges de camps i camins que possibilitin l’abundància d’aliment, la construcció del niu de cria i el refugi hivernal (octubre-abril, llit de fulles i herbes de 50 cm de diàmetre) la qual cosa determina la seva presencia i abundància en gran part de Catalunya, on ocupa principalment tot el quadrant nord-oriental, inclosa la dorsal oriental humida i la Val d’Aran.
Alimentació variada: glans, fruits caiguts, baies, cucs de terra, escarabats, coleòpters, erugues, papaorelles, llimacs, petits cargols, malmet tot sovint niuades de ratolí... De tendència necròfaga,
Aparellament d’abril - setembre. Gestació de quatre setmanes i mitja. Té 1-2 ventrades a l’any de 4 a 7 petits. Les cries neixen cegues (obren els ulls als 14-18 dies), amb les espines encara toves i sota la pell; mamen durant 35-40 dies i al cap d’un any ja han completat el creixement i se separen de la mare. Emet sons de veu roncant, sibilant; ensuma i rebufa. Els seus enemics són el mussol, la guineu, el teixó, el turó, el llop i l’os. Visitant habitual dels jardins i els parcs, fa molt de soroll quan busca menjar. Si el molesteu es farà una bola.
La regressió general és un fet constatat: per la gran mortaldat a causa d’atropellaments a les carreteres; per la seva sensibilitat a la contaminació química; per la gran persecució en algunes regions. Un altre factor molt negatiu és el costum, molt arrelat entre la pagesia, de cremar marges, la qual cosa elimina el seu refugi i li causa la mort directament. Inici

Mamífer insectívor de la família dels tàlpids conegut pel nom de talp. De cos robust, gairebé sense coll, musell en forma de trompa de color rosat. Ulls diminuts gairebé no visibles. No té pavellons auditius. Potes de davant fortes, amples, molt grans, dirigides lateralment, amb urpes llargues per poder gratar la terra. Cua molt curta. Pèl fosc, envellutat i brillant de color gris molt fosc, quasi negre en la part superior, més clar en l’inferior. Té 4 parells de mugrons. Poc desenvolupats els sentits de l’olfacte, la oïda i la vista. Òrgans tàctils molt sensibles. La seva existència depèn de la naturalesa del sòl i de les condicions ambientals. A Catalunya es troba al pirineu i prepirineu. Habita en galeries subterrànies llargues (talperes) que ell mateix construeix, en prats amb vegetació densa i sòl lleuger, flonjo i fàcil d’excavar; també en boscos planifolis de poca densitat, en jardins i parcs. Amb les potes de davant excava galeries molt ramificades a uns 50 cm de la superfície del sòl, deixant muntanyetes de terra en la superfície. Sota d’una d’elles, es troba la cambra del niu, format amb fullaraca, molses i herba. Si la terra és humida, les muntanyetes poden ser de fins a 1/2 m. d’alçada, amb el niu al seu interior. Cada sistema de galeries inclou solament un niu. Època d’aparellament d’abril a juny. Gestació 4 setmanes, pareixen 1 o 2 vegades de 2 i 6 cries, que obren els ulls als 22 dies, mamen durant 5 setmanes i s’independitzen. Els mascles són més grans que les femelles. Viuen de 3 a 4 anys. Animal solitari, gaire bé mai surt a la superfície. Actius de dia i de nit. No hivernen. Acumulen i busquen aliment contínuament: cucs de terra, centpeus, cargols, granotes, petits mamífers, ous i cries d’aus que tenen el niu a terra. Els seus enemics són la marta, el teixó, el senglar, la cigonya, el mussol. Els sons que emet són crits, refilets com un ocell i xiulets aguts. Es considera una plaga pels cultius, doncs es present en àrees cultivades, sobretot en els horts, on poden causar importants destrosses. També ha estat perseguit per la seva pell. Malgrat això, és un animal que fomenta la regeneració del sòl al traslladar terres profundes a la superfície, permet airejar el terreny i elimina una gran quantitat d’invertebrats que poden ser perjudicials per a les collites. Espècie no amenaçada. Inici

Rosegador de la família dels múrids.
Musell punxegut. Presenten dues incisives a la mandíbula i a la maxil·la. Les incisives són de creixement continu, obligant a l’animal a rosegar sense treva a fi de gastar les dents, cosa que es fa asimètricament, ja que la part anterior de les incisives està formada per esmalt i la posterior per dentina, molt més tova; això provoca una forma esbiaixada característica. Ulls grans i negres. Orelles dretes que sobresurten entre el pelatge. Cua llarga (com el cap i el cos junts) i prima, pràcticament sense pèls. Potes i peus posteriors proporcionalment grans. Amida de 7 a 11 cm i té una cua de 8 a 12 cm. Pes de 19 a 33 gr.
La coloració depèn de l’edat. Els joves tenen pelatge grisós i adquireixen tons bruns grisosos pel dors i blancs grisosos pel ventre quan es fan adults. Amb l’edat, el ventre es torna de color crema, i el dors de tonalitats vermelloses. Al mig de la gola sol tenir una taca groguenca més o menys gran.
Es reprodueix a la primavera i al principi de la tardor. Cada ventrada és formada per 2-11 petits que creixen molt ràpidament. Als 21 dies del naixement són deslletats i al cap de poques setmanes ja assoleixen la maduresa sexual.
Habitat: prefereix els marges, les clarianes dels boscos, especialment si hi ha un rierol a prop, però pràcticament viu arreu. Evita els prats i altres espais oberts.
Animal tímid, li agrada rosegar les fulles i les llavors acabades de plantar. Molt àgil. Es desplaça a gran velocitat fent saltets. Actiu a la nit i el crepuscle. Espècie colonial que emmagatzema pinyons, aglans, fages i altres llavors i fruits com també cucs, insectes, aranyes i altres invertebrats en caus subterranis poc profunds que ella mateixa excava.
Deixa grans acumulacions de pinyes rosegades i ben escurades al peu dels pins. Inici

La llebre viu a quasi tota Europa, excepte a la major part de la Península Ibèrica on es troba en el nord-oest des de Astúries fins a la costa mediterrània catalana. És el rosegador més gran d’Europa. Amida prop de 60 cm. de cap a cua. El seu pelatge la confon amb l’ambient on viu, per no ésser descoberta i és una barreja de pèls marrons, blancs i negres que li donen un to torrat molt característic. Els flancs, els darreres de les potes i el voltant dels ulls són blanquinosos. Les orelles són tan llargues com les potes del darrera i tenen la punta negra. La cua és negra per sobre i blanca per sota.
La seva alimentació és bàsicament formada per matèries vegetals: herbes, arrels, escorces d’arbres i arbustos, tavelles i fruits diversos. També se l’ha vist menjar carn en descomposició.
És un animal solitari i rodamón. No construeix cap mena de cau o llodriguera per amagar-se. Viu sempre al ras. Per això, fins i tot les cries neixen amb els ulls oberts i coberts de pèl, preparades per a fugir en cas de perill.
El jaç és un petit clotet a recer d’una mata, on la llebre roman immòbil durant el dia, mig endormiscada, però sempre atenta. La més lleugera remor la desvetlla. Quan el perill és imminent, empren la ràpida fugida. Impulsada per les llargues potes del darrera, pot prendre velocitats de més de 60 km/h durant una bona estona. Fan desplaçaments de 15 km. en una sola nit. És un animal adaptat a viure als espais oberts, als marges del bosc, en indrets on pugui córrer.
En els llocs on viu és fàcil observar els senyals que deixen els seus llargs incisius damunt de troncs dels quals ha arrencat l’escorça; aquests senyals sempre es troben a dos pams de terra.
Els excrements són uns bons indicadors de la presència de la llebre. Són discoïdals i força aplanats, especialment els dels mascles.
Es reprodueixen dues vegades a l’any des de febrer a desembre. Dona a llum dos o tres llebrets, en les dos o tres camades (a gestació dura sis setmanes) que s’independitzen pocs dies després de néixer. A les 24 hores ja son capaços de córrer i comencen a alimentar-se de forma independent als set dies.
La “supergestació”, fenomen que consisteix en la concepció i desenvolupament intra uterí d’una segona camada abans de néixer la primera, sembla usual en algunes circumstàncies. També són freqüents les absorcions intra uterines d’embrions, que poden reduir el tamany de la camada o inclús suprimir la gestació. El potencial reproductiu de la població està estretament relacionat amb la densitat de la població. La longevitat és de 7 anys malgrat que l’esperança de vida és d’1 any. Les causes de mort són malalties com la coccidiosis i la tuberculosis i els predadors, síndrome hemorràgic la tularèmia.
Es troba en llocs diversos: des de les màquies i garrigues, conreus i erms de terra baixa, a les landes, fagedes o rouredes de Catalunya humida, fins als prats subalpins a més de 2.000 m. És un animal que ha minvat molt a causa de la caça excessiva.
La típica conducta de boxa es produeix entre mascles i femelles: quan una femella no receptiva es troba encalçada per un mascle, li fa front colpejant-lo varies vegades. Inici

Originari de la part oriental de la zona mediterrània i del nord d’Àfrica. Durant l’Edat Mitja penetraren en l’Europa central primer com a cria ornamental i més tard deixats en llibertat.
De la família dels cèrvids. Mamífer terrestre ungulat, de cos gràcil i esvelt, potes generalment llargues i fines.
Amida de 130 a 160 cm del cap fins el final del cos i la cua de 15 a 20 cm. Amb una alçada a la creu de 80 a 110 cm. i pesen de 30 a 50 kg. les femelles i de 60 a 85 kg els mascles. Els mascles tenen la testa coronada per unes banyes en forma de pala que acaben en diverses puntes, que cada any renoven; la muda té lloc al final de març o al principi d’abril, i les noves banyes completen el creixement entre el juny i el juliol. Els hi serveixen de defenses i són també element d’exhibició durant les disputes per les femelles durant l’època de zel.
Cua llarga i molt mòbil, i els mascles tenen la funda del penis recoberta per un floc de pèls.
El pelatge del dors i els flancs és bru vermellós amb taques blanques. A l’hivern adopta tonalitats més grisoses i les taques no són tan aparents. El ventre és sempre blanc. A la gropa presenta un escut anal molt conspicu: una taca blanca emmarcada per dues línies negres i travessada pel centre per la cua, negra per la part de sobre i blanca per sota.
Hàbitat: Boscos de muntanya (pinedes de pi roig i pi negre, avetoses, rouredes i bedollars) alternats amb herbassars i altres àrees obertes. Surt a pasturar al vespre, en zones més o menys obertes i descansa durant el dia entre la vegetació i remuga.
Forma dos tipus de ramats, de mascles sols i de femelles amb les seves cries. Formant ramats mixtos només en l’època de cel. Té una camada i cop a l’any després de 8 mesos de gravidesa.
Recomanem la Guia de mamífers terrestres de Catalunya de Marta Vigo. Ed. Pòrtic Natura. Fotografies, il·lustracions i contingut de gran qualitat i molt planer, pensada per a un públic no especialitzat des de naturalistes amateurs fins a alumnes d’ESO i Batxillerat. Inici