| Trencalos - Gypaetus barbatus
Picot Garser - Dendrocopos major |
 |
|||
 Ocell carronyaire de l’ordre dels falconiformes, de la familia dels accipítrids. Necròfag (el més gran d’Europa), conegut popularment pel nom de Trencalòs, l’únic ossívor o menjador d’ossos del planeta. Pot arribar fins a 2,77 m. d’envergadura i un pes mitjà de 6 kg., d’ales llargues, estretes, i cua llarga romboïdal. El dors, les ales i la cua són de color gris fosc, quasi negre, i té blanc el raquis de les plomes. Les parts inferiors són ataronjades-groguenques quan són adults. Des de la base de les mandíbules li neixen unes filoplomes a tall de barbeta, de color ben negre; d’ací li ve el nom llatí de “barbatus”. El seu vol és força àgil i a vegades acrobàtic, malgrat la seva grandària. Quan planeja, sovint porta les ales anguloses i arquejades. S’alimenta de la medul·la d’ossos (especialment de les extremitats i els cranis), que obté en carnussos després d’ésser menjats pels voltors. Per extreure’n el moll, els deixa caure des de grans alçades varies vegades fins que es trenquen. Disposa d’una llengua mig cartilaginosa i llarga, que li permet d’extreure el moll dels ossos. Posa 1 o 2 ous, des de finals de desembre fins al febrer, que seran incubats pels dos adults durant 2 mesos, normalment tan sols un poll arriba a viure, el qual passarà uns 4 mesos al niu per començar a volar cap el mes de juliol. És una de les espècies que més es troben en perill d’extinció a tot Europa, té una població estimada de 100 a 115 parelles, de les quals unes 75 són al Pirineu. En concret a Catalunya hi ha 20 parelles concentrades bàsicament a les comarques d’àmdos Pallars i de l’Alta Ribagorça. La seva situació millora poc a poc, però encara és una espècie molt amenaçada i catalogada com en perill d’extinció. Més informació a les Cases del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici d’Espot (Pallars Sobirà) i Boí (Alta Ribagorça). Inici
|
||||
El Picot garser gros és un ocell forestal de la família dels pícids conegut popularment pel nom de picot, pigot, corconer... Té el cos massís; la llengua (que es replega dins del crani) més llarga que el bec, que és dret i duríssim; te dos dits endavant i dos endarrera i el vol ondulant. S’alimenta dels insectes de la fusta. Puja pels troncs dels arbres servint-se de les ungles i de les resistents plomes de la cua amb les quals es recolza a l’escorça. De costums generalment sedentàries, viu als forats quefa a cops de bec en els troncs dels arbres. Amida 23 cm., i té el dors negre, amb unes grans taques blanques damunt de les espatlles; capell negre, els adults; les plomes de sota la cua, de color vermell viu; i el dessota blanquinós. Per l’elecció de parella, els mascles es guarneixen de llur millor plomatge. A la primavera cerquen un lloc adequat per a niar. La posta -de 4 a 6 ous- és de mitjans de maig fins a finals de juny. És el més comú als boscos del Nord del Principat, amb una tendència expansiva durant la dècada dels 60/70 i cada cop més escassa als 80. Era abundant a Folquer, a la Baronia de Rialb, als boscos d’Isona i Llimiana. La tala de nombroses vorades i bosquines determinà una baixa poblacional notable. Ocupa tota mena de boscos que son un refugi segur i un rebost sempre proveït. Li agraden molt les pinedes montanes i subalpines, també les rouredes, bedollars, boscos de ribera...per això una explotació forestal acurada pot fer desaparèixer aquestes especies protegides. 
Tetraònid de la família dels Gal·liformes, símbol de l’avifauna pallaresa. Conegut popularment pel nom de gall salvatge o gall fer. És de costums esdentaries i difícil de veure. El mascle amida 85 cm. de llargada i pesa normalment de 3,5 a 5 quilos. El seu plomatge és obscur, gairebé negre, amb reflexos verdosos al pit; té l’ull envoltat per d’una pell nua i vermella; una gran cua arrodonida i el bec de color clar. La femella, anomenada gallina, fa uns 61 cm, pesa uns 2 kg., té una coloració on domina el castany. S’alimenten d’herbes, larves de formiguers, aglans, fruites del bosc, i s’empassa pedres per ajudar la digestió. El zel comença a l’abril, i acaba al juny, en llocs concrets del bosc. Durant aquest període, cap a la matinada, es pot escoltar el seu cant amorós. La femella pon de 5 a 8 ous a la cavitat del niu, la meitat dels pollets mor durant la primera setmana de vida per condicionants climàtics externs o per depredació. A Europa es troba als grans boscos del centre i nord i a Escòcia. A la Península, al Pirineu i a les serralades cantàbriques. A Catalunya viu als grans boscos de coníferes tranquils i clars de la comarca del Pallars Sobirà sobretot a les Valls d’Àneu -com el cèlebre de València d’Àneu-, de Cardós i de Farrera entre d’altres; així com als de la Val d’Aran. Són en retrocés des de fa temps, en part a causa de la caça i de la transformació del bosc de coníferes pràcticament natural, en una explotació forestal de la fusta. Ni la seva abundosa covada ni la vigilància que ell exerceix d’ordinari, no podran salvar-lo de l’extinció que la tala dels boscos i la forta freqüentació humana estan provocant-li. Espècie molt amenaçada i catalogada com en perill d’extinció. Més informació a les Cases del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici d’Espot (Pallars Sobirà) i Boí (Alta Ribagorça). 
Mamífer del grup dels quiròpters de la família dels vespertiliònids, el més petit i abundant a tot Europa, conegut pel nom de ratapenada o ratapinyada. De crani globós amb un gran desenvolupament de la regió òtica. Orelles curtes i amples amb la vora interna, anomenada tragus, arrodonida. Dents trituberculades i tallants. Cua i potes curtes, el dit gros, està lliure, és curt i la seva llargada és igual a l’amplada del canell. Els seusmembres anteriors els té adaptats al vol, amb els dits allargats i units entre si per una membrana que al seu torn s’uneix al cos, a les potes posteriors i a la cua, i que rep el nom de patagi. Per allotjar la poderosa musculatura pectoral que acciona les ales tenen l’estèrnum en forma de quilla. Els ratpenats estan especialitzats a rebre i emetre ultrasons que utilitzen per a guiar-se i caçar en la foscor per ecolocalització. S’alimenten a base d’insectes voladors. La coloració del seu cos va de terrosa fosc a terrosa rogenca, i les ales són negres. La seva activitat és nocturna, i inicia el vol a la caiguda del sol. Una de les raons per la qual són nocturns, és el fet, que el patagi és una gran superfície d’evaporació i, exposat al sol, pot provocar la deshidratació de l’animal. Volen a mitjana o a gran altura fent bategar les ales a gran velocitat. Es refugien en coves i molt sovint a les cases sota teules, en forats o en els orificis dels totxos. És un animal gregari que hiverna en colònies i migra a grans distàncies. Les colònies de cria duren de maig a agost i les femelles pareixen generalment una cria. Si la climatologia ho permet, poden volar fins i tot a l’hivern. 
Ocell migrador, de la família dels hirundínids conegut popularment pel nom d’Oreneta, Aroneta, Aurineta, Noreta. De cua llarga i forcada, plomatge de la cara i la gola castany, al dors d’un color negre blavós i blanc trencat al pit. Vol lleuger i ràpid, amb constants canvis, sobtats o graduals de direcció. Cant ronc i xerrotejant, emès quan reposa o quan vola. Ocell estival molt abundant al nostre territori, a la tardor marxa a emigrar al continent africà. Retornen la primera quinzena de març els mascles sols. Generalment ocupen el niu de l’any anterior, on una mica més tard sol tornar-hi la femella de l’any anterior. El niu és mitja copa de fang construït sota la coberta d’un edifici, amb sortida fàcil a l’exterior i aixoplugat; no es pot veure el seu interior, que està entapissat amb plomes, pèls i branquetes. Les orenetes duen les boles d’argila dins del bec i en 4 0 5 dies el treball és enllestit. L’època de cria és de maig fins l’agost per a dues niuades; només incuba la femella, de 4 o 5 ous, de 14 a 16 dies; les cries resten al niu de 20 a 22 dies. Després de deixar el niu formen rengleres en els cables de la llum o en branques i es deixen seguir alimentant. Els pares comencen, després de 14 dies de descans, una segona cria, que a l’agost ja comença a volar. S’alimenten d’insectes capturats a l’aire de fins de la mida de papallones i libèl·lules, contribuint així a salvar les collites, netejant els camps d’insectes nocius. L’oreneta és molt estimada, amb un paper molt important en les cançons i rondalles. El seu habitat està estretament lligat a l’home: crien en granges i poblets. El lloc clàssic per al niu d’oreneta és l’estable. Hi ha la creença que afollar-ne els nius duu malastrugança. 
Rapinyaire nocturn conegut pel nom de miloca o mussol pirinenc. De plomatge esponjós, mantell bru, tacat de blanc, i dessota blanquinós amb amples ratlles fosques. Cap gros, disc facial molt marcat, no presenta orelles, ulls grocs, bec blanc i groguenc. Cua curta. Tarsos i dits emplomallats. Amida 25 a 30 cm. La posta, durant el mes de maig, és de 4 i 6 ous. Amb un molt baix èxit reproductor. Cria de març a maig, incuba de 25 a 27 dies i l’estada de les cries al niu és de 30 a 35 dies. Per a nidificar necessita forats amplis als troncs dels arbres. Solen aprofitar antics nius de picot negre i les esquerdes dels troncs més vells o morts. No dubta en instal·lar-se a les caixes niu, sobre tot en masses forestals joves on manquen forats naturals. S’alimenta de musaranyes, ratolins, talpons i d’algun petit ocell. El seu vol silenciós, ràpid i rectilini i la vista agudíssima que té en l’obscuritat, els permet de caure per sorpresa damunt llurs preses. Es pot localitzar pel seu característic cant al llarg dels últims mesos de l’hivern i inici de la primavera. Crit de zel trisil·làbic i crit d’alarma sibilant. Durant el dia romanen immòbils en un indret ombrívol, protegits pel seu plomatge que els fa passar desapercebuts. Viu sedentari als boscos de coníferes septentrionals, al nord i al centre d’Europa, a la Península Ibèrica només es pot observar als Pirineus en contades localitats o indrets coneguts, on és present als boscos ben conservats de pi roig, avetoses i sobre tot de pi negre. Les dades d’aquesta rara rapinyaire són escasses al nostre territori, la seva presència segura no es va produí fins l’any 1983, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en concret en l’obaga del riu Escrita, al Pallars Sobirà. Hi ha 4 territoris al Parc Nacional i fins a 6 a la zona perifèrica. Altres territoris localitzats són d’alt del Pic de l’Orri, boscos del Calbo, Cuberes, bosc de Tornafort... Es un perfecte bioindicador dels ecosistemes forestals subalpins. Espècie protegida de la qual manca encara molta informació. 
Ocell bàsicament sedentari, constitueix una de les famílies de moixons més boniques. Conegut pel nom de: mallerenga blava, capellana, mallerenga primavera, primavera blava, tintipella, ferreret. 
La Merla és present durant tot l’any a Catalunya i Andorra i és un dels nostres ocells més atraients. Ha sofert una gran dispersió, estenent-se cap al nord d’Europa, darrerament ha anat colonitzant zones suburbanes i urbanes. Lluny de les ciutats es mostra malfiada i fugissera. És fàcil d’observar. Hom considera que el cant de la merla és el millor, després del rossinyol. També crida diversament. La seva presencia o el seu cant són clars indicis de nidificació. El cant comença el febrer, fins a primers d’agost i acaba amb l’inici de la muda estival (juliol-agost). Amida 25 cm. El mascle té un plomatge negre intens que contrasta amb el bec de color groc viu, la femella és tota bruna.