 Rèptil amfibi de la família dels salamàndrids, conegut popularment com tritó pirinenc o rabatxet. De pell rugosa, cap deprimit i ample, cua comprimida, cos robust, dits curts i lliures en potes curtes, sense paròtides, ni crestes dorsals ni caudals i fa fins a 12 cm. de llarg. De color castany amb alguna taca o ratlla dorsal groga i ventre groguenc. Viu a les aigües netes, prou corrents i una mica obagues, dels torrents de muntanya, llacs, rierols, etc., i tambè a les basses, ara bé, en localitats més altes son més a solell. Es desplaá caminant pel fons i s’amaga entre les pedres. S’adapta molt be a condicions força variables, sobretot durant la reproducció, que pot fer-la als abeuradors de bestiar, llots i roques. Les larves son relativament robustes de cap estret i cresta caudal, de color clar amb taques foeques. El tritó es una forma endèmica de l’àrea pirinenca, procedent d’èpoques de clima mes fred, es distribueix des d’uns 500 metres d’altitud fins a 2.500 m. pel Pirineu i Pre-pirineu, on amb paciència podrem observar-lo quan camina per les pedres i les vores dels rierols i gaudir de la seva bellesa sense molestar-lo i amb molt de respecte. Inici
 Més de quatre mil espècies de cargols del gènere Helixi (20 són comestibles). La Helix Pomatia. Gasteròpode de Europa Occidental, central i del sud-oest, sud d’Escandinavia, Gran Bretanya i els països bàltics. Espècie herbívora que rosega els vegetals amb l’ajuda de la seva ràdula que esta formada per uns 40.000 dents minúscules corbades en darrere i al avançar els frega contra el maxil·lar superior, també dentat. Després d’aquesta trituració mecànica, les partícules d’aliments es veuen sotmeses a l’acció química de les secrecions d’unes potents glàndules salivals que desemboquen en la cavitat bucal. La closca està formada per tres capes de substàncies segregades per unes glàndules contingudes en el mantell. Dins de elles es troba la massa visceral, enrotllada en espiral. Cos cobert per un mucus que segreguen les glàndules epidèrmiques, i una gran glàndula mucosa que desemboca sota l’orifici bucal. Aquest mucus redueix el fregament i permet que el cargol es desplaci amb suavitat per la superfícies rugoses. En cas d’agressió, en repòs o en condicions desfavorables, el cargol, s’amaga dins la seva closca i es protegeix amb un opercle mucós que al endurir-se forma una pel·lícula sòlida. Per hivernar tanca la conxa amb una tapadora calcària i porosa, segregada pel mantell, i de la que s’en desfà a la primavera. Són hermafrodites i els seus òrgans sexuals fabriquen una espècie de fletxes calcàries especifiques, que introdueixen en el cos de la parella en el temps dels períodes nupcials. Després de la fecundació, el cargol posa en un forat a terra uns 60 ous globulosos. Les cries neixen amb una conxa orgànica de reduït número d’espires al cap de més o menys un mes
Viuen als boscos clars de frondoses, en els cultius de les regions temperades, a terrenys calcaris. Tot sovint podem saber on han estat aquests animals seguint les empremtes platejades que deixen. Són franges seques de les babes que utilitzen per lubricar el seu camí. Si en poseu un sobre un vidre podreu observar mirant per sota, els moviments musculars que arrissen la base del cos impulsant-lo cap endavant. La majoria prefereix les fulles mortes a les verdes i fresques. Surten de nits i durant les pluges, sempre que l’aire sigui fres i humit donat que no tenen cobertes impermeables que mantinguin l’humitat del seu cos i l’aire sec els perjudica. El consum de cargols és antiquíssim. Les seves closques s’han trobat en cúmuls d’ossos que representen les escombraries dels banquets en les poblacions primitives, en l’època de la pedra polimentada. Aristòtil va ser el primer naturalista que en va donar una descripció exacta i detallada. Els romans van ser grans consumidors i criadors i dictaren normes racionals de cria encara valides avui. Abans de la segona guerra mundial els cargols eren un menjar únicament de les classes més pobres, que el tenien com un aliment nutritiu, apetitós i fàcil de trobaren els boscos i talussos ferroviaris. Avui dia el seu consum s’ha revalorat molt. Inici
|
|
