| Recorreguts a Cavall |  |
|||
 Ara, que s’acosta la tardor i durant la resta de l’any, podem gaudir de la natura amb activitats que ens permeten endinsar-nos en els extensos boscos de les nostres comarques. Sentir el plaer d’observar la bellesa que ens ofereix la naturalesa i que nomes podem conèixer i gaudir entrant en contacte directe amb ella, es una sensació que val la pena viure a lloms d’un dels més bells i nobles animals: el cavall. Tant els amants de l’aventura com els dels cavalls, trobaran un nou sentit al viatge, amb perfecta harmonia i confiança entre el genet i el cavall, passant per camins, torrents, rierols, prats verds, descobrint racons inhòspits e insospitats de muntanya, de les valls... gaudint dels colors, les olors... observant la fauna autòctona i els grans llacs, travessant boscos, poblets, rius... Aquesta activitat no és exclusiva pels genets amb experiència, doncs a les diferents empreses que s’hi dediquen, es poden fer cursets d’iniciació, per preparar·se en aquesta nova experiència d’estimar i gaudir del cavall, tenint cura d’ell un mateix, aprenent a preparar-lo (posar la sella, les brides, raspallar-lo...) i iniciar·se als diferents aires del cavall: pas, trot i galop.Els més experimentats poden perfeccionar l’estil i la tècnica i fins i tot aprendre la doma de cavalls i poltres, també participar en gimcanes eqüestres en circuits tancats i fora pista. Hi ha diferents itineraris per a totes les edats i nivells, de durada segons el tipus de sortida: passeig d’una hora, excursions d’una jornada complerta i altres de varis dies amb pícnics. Es molt important primer de tot prendre contacte amb el cavall i conèixer detalladament el terreny. Cal portar botes dures o especials de muntar, casc, pantalons llargs i si fa molt de fred van molt be les polaines. Cal tenir present no maltractar mai al cavall i respectar l’entorn per el que viatgem, la seva flora i la fauna. Aquesta unió entre la natura, les persones i el cavall ens pot submergir en una experiència inoblidable que podem repetir tot sovint. Inici  La tardor, és la millor època del any per gaudir dels encisadors canvis amb que la natura, durant aquesta estació, sorprèn als ulls del viatger, mostrant un ventall infinit de colors. Els arbres de fullatges caducs es queden sense fulles i els fruits de tardor (mores, castanyes, nous, aranyons...) afalaguen el nostre paladar amb els seus sabors, tant diferents, als de les fruites d’estiu. Per això, aquest mes, proposem una pràctica tant senzilla i antiga com la humanitat, com és el caminar, que normalment es practicava per anar a qualsevol lloc, era el mitja de transport més utilitzat per la gent i que actualment- com si fos un fet extraordinari- es coneix pel nom de senderisme o trekking. L’avantatge d’aquesta activitat, és que la pot practicar tothom, des d’els nens fins a les persones grans, dons no cal una forma física complerta, ni conèixer, ni dominar cap tipus de tècnica i a més a més, els itineraris es poden adaptar a les possibilitats físiques de cadascú: des de sortides d’una hora, una jornada, fins varis dies. A l’hora de planificar-les cal tenir en compte que l’equip s’adequará al tipus de sortida: motxilla petita o gran, segons la durada, cantimplora, farmaciola, llumins, botes de muntanya còmodes, impermeables, lleugeres i amb sola antiderrapament. La roba, adient a l’època de l’any , es bàsic un jersei i cangur o anorac. El menjar, lleuger i amb contingut energètic. Els mapes de la zona que pensem recórrer son imprescindibles i uns prismàtics ens aniran bé per poder observar la fauna autòctona. Durant els itineraris de llarg recorregut, és important saber interpretar un mapa i orientar-se amb una brúixola. Mai hem de sobrevalorar les nostres possibilitats, per evitar sorpreses, dons formem part de la natura, no la dominem, i ella te les seves pròpies lleis i ens pot sorprendre en qualsevol moment. Si la sortida es fa amb un grup organitzat amb guies d’empreses especialitzades, ells ja tenen tota l’informació necessària i si anem per el nostre compte, a les llibreries de les comarques trobarem tota mena de mapes i guies de la regió que ens faran mes segura la sortida. Malgrat que, la falta de costum, pot fer que ens surtin butllofes o «agulletes» -nomes en les primeres sortides- a la llarga, terapèuticament les seves aportacions son immillorables: exercita les articulacions, millora la circulació sanguínia, el trànsit intestinal, el funcionament del cor i com a conseqüència, allarga la vida. Fer parades durant l’itinerari, per escoltar i observar, en silenci, tota la vida que bull al nostre voltant i compassar la nostra respiració amb la d’ella- soroll de l’aigua dels rierols, moviment de les branques, olors, vent, el fruit que cau de l’arbre, el llenguatge de la vegetació...- obrirà en el nostre cos i en la nostra ment, la porta que ens permet endinsar-nos en les sensacions mes primàries del nostre ésser i descobrir que nosaltres també formem part del batec incommensurable de l’univers. Inici
|
||||
L’arc està considerat el primer instrument construït per l’home i que l’ha acompanyat durant tota la seva evolució (20.000 anys). Els primers arcs eren de fusta, tendons d’animals, banya... i s’utilitzaven d’arma ofensiva, per caçar, en competicions, tornejos... Aquesta activitat es practica a l’aire lliure. Requereix màxima concentració mental, capacitat d’autocontrol, relaxació i confiança. No cal una extraordinària força física, doncs sempre s’utilitzen els muscles de l’esquena i el braç; però, és important practicar exercicis per enfortir altres muscles que no participen en la seva practica, com els de les cames, que són una bona base per al tir amb arc. Poden practicar-lo des d’els nens fins a les persones grans, sols o en grups. És fonamental el correcte aprenentatge de la tècnica. L’equip serà l’adequat a la grandària i l’alçada del tirador. La roba còmoda, evitant que sigui ample, i anar sempre calçat. El material bàsic, que variarà segons el nivell d’aprenentatge i d’exigència, és l’arc, les fletxes, el protector del braç, la dactilera, el carcaix i la diana de diferent grandària. Hi ha tres tipus d’arc: l’Arc recte, l’ Arc recorbat, l’ Arc compost. Les modalitats són: Tir olímpic, en el camp, a llarga distància, caça o pesca. L’avanç de la tècnica i l’utilització de nous materials en els dissenys d’arcs i fletxes ha augmentat la qualitat del tir i l’interès del públic. En les botigues especialitzades ens assessoraran, i formant part d’un club podrem disposar d’un camp de tir, de gimnàs, ajuda de tècnics, informació actualitzada i la possibilitat de participar en competicions. Es important aprendre les normes de seguretat i aplicar-les. Les empreses d’esport i aventura de les nostres comarques ens ofereixen l’oportunitat de practicar-lo posant al nostre abast tot el material necessari i tècnics especialitzats. 
Aquest mes proposem una activitat que te com a protagonista la bicicleta tot terreny, una modalitat esportiva fins fa poc minoritària i que actualment te molts adeptes. La BTT està adaptada per transitar per terrenys amb dificultats, és per això que te un quadre molt robust, un manillar recte per una conducció fàcil, rodes amples amb tacs de goma i canvi de marxes molt complert. Aquesta activitat, la poden practicar persones de totes les edats i no cal ser un professional de la bici- cleta, doncs, podem adaptar els itineraris a les possibilitats físiques de cadascú: curts de mig dia, passejades turístiques, jornada complerta amb diferents graus de dificultat i esforç, ascensions d’alta muntanya i també llargues travesses. L’equip s’adaptarà al tipus de sortida, però es bàsic portar roba i calçat esportiu, casc i una petita motxilla amb els estris que creiem necessaris. Es imprescindible portar l’equip complert de reparació de punxades, joc de tornavisos i claus de muntatge i abans de sortir fer una revisió prèvia de la BTT. La correcta posició i utilització del canvi de marxes en la conducció, optimitzarà el nostre rendiment, i a l’hora de pedalejar ens cansarem menys i arribarem més lluny. Si la sortida es fa amb un grup organitzat amb guies d’empreses especialitzades, ells mateixos, ja ens facilitaran tota la informació necessària i els equips complerts, a més a més de propor cionar-nos suport amb un vehicle tot terreny. Si anem per el nostre compte -en solitari, en família o en grup- amb la nostra bicicleta o amb una de lloguer, cal conèixer be el recorregut que farem i les nostres possibilitats físiques, sense oblidar tampoc reservar forces per a la tornada. Els canvis que ens ofereix la natura durant la tardor i la primavera fa que aquestes siguin les èpoques mes agra dables per practicar aquest esport. Tenim al nostre abast centenars de pistes forestals -algunes amb forts desnivells dels terrenys-, telecadires preparats per transportar la BTT, camins, senders, torrents... i circuits senyalitzats que proposen els Patronats de Turisme dels diferents Consells Comarcals. Aquest esport desenvolupa la capacitat aeròbica, la resistència pulmonar i exercita el cor. Els especialistes aconsellen sortides no inferiors a 30 minuts, que la intensitat de l’esforç sigui pel voltants d’un 70% de la nostra capacitat i no sobrevalorar mai les nostres possibilitats. Bicicleta i muntanya, combinació perfecte entre exercici i plaer de gaudir de la natura, però sempre amb un gran respecte per l’entorn , els animals que l’habiten i sobretot -encara que la BTT ens permet ficar-nos per a tot arreu- no entrar en els conreus, ni crear problemes als pagesos ni ramaders que viuen i treballen en la zona. 
La història de la espeleologia es tan vella com el home, doncs les coves van ser llocs de protecció per al home prehistòric. Encara avui hi ha llocs de la terra on coves naturals o artificials son habitades permanentment. A principis del segle XIX la espeleologia comença a renéixer i l’home torna a les coves i avencs amb curiositat, amb ganes d’aprendre, buscant l’aventura i la possibilitat de meravellar-se. A mitjans del segle XX comença la febre dels records, els espeleòlegs es fan més autònoms, baixen cada vegada a més profunditat i els materials utilitzats es perfeccionen constantment. S’obren portes que semblaven definitivament tancades acostant-nos a un món nou i sorprenent de gran bellesa que ha permès que en unes condicions molt precàries es desenvolupin plantes i animals, des de ser unicel·lulars a vertebrats donant lloc a la bioespeologia una ciència que estudia la vida en les cavernes. L’espeleologia es un esport que requereix coneixements de cartografia i topografia espeleològica, així com preparació física, mental i coneixement de la tècnica i desenvolupament en el medi, per la qual cosa es recomana formar part d’un club on rebrem la formació i informació imprescindible per adquirir un nivell adequat per a la seva practica. Es important un aprenentatge progressiu per no cometre imprudències, així com tenir un gran respecte per l’entorn. La federació Espanyola és l’encarregada de coordinar a totes les Federacions Territorials que aglutinen els clubs i aquests als espeleòlegs. 
El Pirineu occidental és una zona privilegiada per practicar l’escalada en totes les seves modalitats: escalada d’alta muntanya, escalada esportiva, escalada sobre gel. L’escalada la poden practicar des dels escaladors més experimentats fins als afeccionats o els principiants. És un esport espectacular i fascinant que requereix esforç i voluntat i que podem adaptar a les nostres possibilitats. Una bona preparació física i psíquica i un bon material és imprescindible. Tenim al nostre abast itineraris de diferents graus de dificultat. Actualment hi ha moltes vies semi equipades o totalment equipades amb spits i burins o claus. Entre d’altres materials, son necessaris: el casc, corda homologada, talabart i furka, bagues o cintes exprés, encastadors de tota mena, pitons, friends, tascons, estreps o guindola, mosquetons, sirga... si l’escalada es sobre gel cal afegir-hi bagues per a merlets, grampons, piolets tècnics...En funció de la modalitat, s’utilitza de calçat els “peus de gat” o les botes. La roba ha de ser còmode, elàstica, resistent, absorbent i assecat ràpid. Les empreses d’esports d’aventura preparen sortides amb guies i a les escoles d’escalada ens podrem iniciar i preparar en la practica d’aquest esport; en el coneixement dels materials i equipaments necessaris en cada itinerari; en el aprenentatge de tècniques de salvament i primers auxilis; tipus d’alimentació...I després podrem gaudir escalant plaques, desploms, xemeneies, fissures, díedres, cascades de glaç i canaletes de tota mena d’inclinació i a més a més de la bellesa del paisatge. 
Quan enfilem les carreteres que ens porten a les nostres comarques, el riu esdevé un company inseparable i hom pot endevinar la bellesa que amaguen els arbres de les seves riberes convidant-nos a passejar i explorar els espais mes planers. Però, es durant els descensos dels seus barrancs, quan podem gaudir d’una bellesa amagada, extraordinària, que ens convida a viure fortes emocions per els seus passatges estrets o d’altes parets rocalloses i plens d’obstacles en els seus itineraris: tobogans, tolles d’aigua, rampes, cascades d’aigua, ressalts verticals, petits desploms, pous, coves..., que salvarem fent ràpels, salts (sempre flexionant les cames) o nedant. Cal tenir molta cura, dons a l’interior de les torrenters els terrenys son humits i lliscosos. Hi ha diferents itineraris, (amb instal·lacions clàssiques i d’altres mes agosarades), uns per la seva facilitat i bellesa,altres de mes llarg recorregut i mes tècnics i d’altres per experts o grups acompanyas de guia. Es imprescindible saber nedar. Cal portar sabatilles esportives que s’adaptin be al peu, un talabard o un arnès amb mosquetó i descensor, cordes, mosquetons i bagues, segons l’itinerari i vestit de neoprè. Les diferents empreses d’esports d’aigua de les nostres comarques ens ofereixen serveis de guia i equipaments que faran mes segura la nostra aventura. Les aigües netes i fresques dels torrents ens refrescaran, podrem veure serps d’aigua, tritons, escurçons inofensius...els nostres sentits s’aguditzaran, en definitiva un batec constant de vida, que es mereix un gran respecte pel seu entorn i els animals, d’un equilibri ecològic mlot precari, que l’habiten. 
Totes les càmeres, des del model més senzill fins el més complicat, són bàsicament una capsa hermètica a la llum amb una pel·lícula al fons i un orifici enfront per permetre l’entrada de la llum. El model de les primeres, ja existia abans de que s’inventes la fotografia, en la forma por- tàtil de la “cambra obscura”, que s’havia desenvolupat a mitjans del segle XVII. La més important de les primeres càmeres metàl·liques va ser fabricada el 1841. Existeix una gran varietat, des de models elementals, fàcils d’usar, a instruments de gran precisió capaços de registrar en una fracció de segon el vol d’una abella. Al principi, la fotografia, es limitava a reproduïr fidelment la realitat, fins que es va descobrir que mitjançant el visor es podia arribar a opinar i que les limitacions les imposava el fotògraf. El tema de la fotografia no ha de limitar-se a una posta de sol perfecta o a un retrat bonic. La intensitat dels contrastos i el moviment també poden resultar d’una gran bellesa. La clau per convertir fotos en composicions de qualitat, està en la manera en que mirem l’entorn, la composició, el punt de mira i la il·luminació. Abans comprovarem el funcionament de la càmera, que els objectius estiguin nets, que portem suficient pel·lícula... En definitiva, del que es tracta, és de descobrir les fotografies que ens parlen d’altres coses a més d’ensenyar-nos, simplement, l’objecte fotografiat, malgrat que calgui un aprenentatge per treure profit, de l’harmonia que regne entre els colors de la naturalesa, les persones, els objectes.... 
Aquesta activitat té el seu origen a principis dels anys 30 en l’Uruguai, però on va tenir una gran difusió va ser en el Brasil. S’inicia arrel dels exercicis d’entrenament realitzats, amb grups reduïts, per la majoria dels equips professionals de futbol. L’any 1985 es constituí la “Union Europea de Futbol Sala”. L’organització, en el pla nacional, està sotmesa a la jurisdicció exclusiva de les Federacions Nacionals; de les Confederacions, en el pla continental i de la FIFA en el pla mundial. És un esport col·lectiu, d’associació, amb oponent, de mínim contacte i amb mòbil (pilota). Ràpid, sense parades, que exigeix als que el practiquen mobilitat, velocitat i control de la pilota. Malgrat que les tècniques de posició són una de les característiques, les posicions dels jugadors no estan molt definides, doncs l’atac i la defensa es barregen en un moviment continu. És per això, que els jugadors, han de tenir capacitat d’adaptació ràpida, marcant estretament al adversari, anticipant-se i tallant els seus passes i immediatament quan està en possessió de la pilota, llençar-se a un joc d’atac. És imprescindible velocitat “enfront el marc” i aprendre tècniques de gir ràpid i canvi de direcció. Es practica en espais tancats. El camp de forma rectangular mesurarà 40 m de llargada i 20 m. d’amplada. Amb un àrea de seguretat rodejant els límits exteriors del terreny. La superfície de joc serà llisa de fusta, parquet o material sintètic. Hi haurà dues porteries amb xarxa i els marcadors. La pilota serà de cuiro, d’una circumferència mínima de 61 cm. i màxima 63 cm., pes de 410 a 430 gr. Cada equip està format per 12 jugadors (només 4 i el porter en el terreny de joc), àrbitre i entrenador. Els partits tenen una durada de 40 m. dividits en dos períodes de 20 m. cada un i amb 10 minuts de descans. Les categories reglamentaries són: benjamí de 4-10 anys, aleví 10-11, infantil 12-13, cadet 14-15, juvenil 16-17. El vestuari constarà de samarret a amb la numeració, pantaló curt i mitges pels jugadors; els porters pantalons llargs i genollera. El calçat de lona o cuir tou, amb sola de goma sense punta reforçada.
Els escacs van néixer a l’Índia (segle VI) amb el nom de Chaturanga. Segons la llegenda, un savi brahman, els va crear per donar una lliçó d’humilitat al rei que tiranitzava el seu poble. De l’Índia van passar a Persia, d’allà al món àrab i ells el van portar a Europa a través d’Espanya l’any 1560. En 1886 es va celebrar el 1r. campionat del món. La Federació Catalana d’Escacs va ser creada al 1925. A Catalunya, sempre ha estatun joc molt tradicional, la formació de clubs practicants a ciutats i poblacions l’ha fet capdavantera dels escacs espanyols. Compta amb aprox. 300 entitats afiliades i més de 6000 practicants amb llicència federativa. Aquesta activitat, amb continguts tècnics molt desenvolupats, és la simbiosis perfecta entre esport i cultura. La pot practicar tothom i cal desmitificar que és només per gent molt intel·ligent. Siguin joc, esport o art, està demostrat científicament, el seu contingut pedagògic per a l’educació dels nens, pel seu caràcter lúdic i formatiu, ja que estimulen el sentit de la responsabilitat, desenvolupen també la memòria, la imaginació i la capacitat de concentració, afavoreixen el raonament lògic, fomenten la voluntat i habituen a l’anàlisi, i a la presa de decisions, a més del seu caràcter beneficiós en l’aspecte psicològic. Representen una lluita d’idees, una batalla intel·lectual entre dos bàndols, que poden crear amb les seves jugades veritables obres d’art. El material necessari és un tauler anomenat escaquer, que és un quadrat dividit en seixanta-quatre caselles, la meitat caselles blanques i l’altra meitat negres. Una partida es juga entre dos jugadors que es col·loquen un davant de l’altre. Cada jugador disposa d’un rei, una dama, dues torres, dos alfils, dos cavalls i vuit peons, total setze peces per cada un. Cada una té un valor i es distingeixen pel seu color: peces blanques i peces negres. Una jugada consisteix a traslladar una peça d’un quadre a un altre del tauler, que estigui lliure o ocupat per una peça de l’oponent. També cal un rellotge i paper per anotar les jugades. La Biblioteca de l’Esport disposa d’un important fons bibliogràfic amb més de 2000 volums sobre el tema, que està a disposició dels aficionats. A quasi tots els pobles hi ha associacions d’escacs. 
El 1952 l’enginyer Fred Francis, director d’una empresa dedicada a la fabricació de joguets de llautó, va decidir provar, amb el mateix material i incorporant un mecanisme de corda, la reproducció de models coneguts i admirats pel públic. El 1957, va substituir el motor de corda per un elèctric. Amb la venta de les primeres caixes de circuits amb accessoris, naixia definitivament el Scalextric, un joguet que fascina a petits i grans. El 1960 apareixen els primers models realitzats amb plàstic, que permetia un gran avanç en els detalls del disseny dels cotxes. A partir d’aquest moment, es genera un gran creixement en la gama de models i accessoris, els fabricants s’intercanviaven amb facilitat els models i fins i tot per a la seva promoció es contracta a Jim Clark. A mitjans del 1968 surten al mercat els primers Formula I de fabricació espanyola i els motors “Race Tuner” que milloraran la velocitat del cotxe. El 1979, pistes més amples, canvi de connexions i els models equipats amb una espècie de turbo per donar major potencia i velocitat, revolucionen el Scalextric. El xassís es fabriquen en PVC i més tard amb plàstic injectat... cada vegada es perfeccionen més i es fabriquen models antics i moderns molt apreciats pels col·leccionistes. Catàlegs, recanvis, sets d’ampliació, calcomanies, adhesius -encara que actualment s’utilitza la tampografia-, llantes, eixos, corones, eines molt senzilles, neumàtics, conductors, fars, pistes, obstacles... formen un món encisador de Cotxes, Cotxes policia, Motos, Camions, 4X4... de marques Porsche, Sigma, Jeep, Peugeot, BMW, Aston Martin, Mercedes, Seat, Bentley, Bugatti, Ferrari, Alfa Romeo... que fan les delícies d’un gran número de afeccionats a aquesta activitat. Econòmicament, els materials necessaris per tenir un Scalextric de dimensions importants, són relativament cars, però es té l’avantatja de que es pot adquirir per elements i això facilita que a la llarga es pugui tenir un complert circuit i tots els cotxes que es desitgin, a més hi ha la possibilitat d’intercanvis o adquisició de materials de segona mà. Es pot formar part de clubs on podrem gaudir d’aquesta activitat i de l’assessorament dels especialistes, amb una despesa més assequible. 
Aquesta activitat consisteix en recórrer en vehicle 4x4 una sèrie de camins amb la finalitat de descobrir i gaudir del medi natural. Al principi, hi va haver una invasió del medi natural que provocà problemes, tant per a les persones que hi viuen, com per a l’equilibri del medi. Actualment, una sèrie de normes regulen l’accés a la naturalesa amb aquests vehicles, unes elementals i de sentit comú ( està prohibit sortir-se dels camins i entrar en les propietats privades), i altres dictades per cada comunitat autònoma i que tenen les seves pròpies normes d’ús. S’han tancat alguns camins de difícil accés per a evitar la seva destrucció i s’ha regulat el pas de grups nombrosos. En definitiva, s’ha intentat fer compatible una activitat que cada dia creix més, amb la conservació del medi natural. Les sortides es poden fer durant tot l’any amb les limitacions pròpies de la meteorologia. Les diferents marques de fabricants han desenvolupant vehicles amb moltes comoditats i prestacions. Depenent del estat dels camins, farà falta adaptar alguns elements al nostre vehicle. Quasi tots els cotxes tenen reductora, element indispensable per a superar alguns obstacles i aconseguir la màxima adherència. Cal portar mapa de la zona, escollir uns bons pneumàtics, un inclinòmetre, una brúixola compensada, rodes de recanvi, un cabrestant, fars complementaris, pala, cadenes... Hi ha escoles de conducció que ensenyen les tècniques per a superar tot tipus de dificultats en circuits tancats. Diferents clubs han agrupat a conductors d’aquest tipus d’activitat per a realitzar excursions i travesses. També les empreses d’esports i d’aventura ofereixen aquest servei i a les zones protegides es poden fer recorreguts amb servei de taxi 4x4. Es important respectar les senyalitzacions, no llençar brossa, ni cigarretes i evitar els sorolls i contaminants... en definitiva evitar qualsevol acció que perjudiqui al medi natural. 
Aquesta és una pràctica de motociclisme per a terreny accidentat. Es tracta de salvar tots els obstacles i mantenir l’equilibri amb la motocicleta sense posar els peus a terra. Trial ve de l’anglès “on trial” que vol dir: prova, experiment, temptativa o sigui posar a prova la capacitat d’un pilot i del seu medi i també intentar superar certa dificultat natural inherent a un recorregut. El 1909 hi va haver la primera d’aquestes proves on hi van participar motos, sidecars i cotxes (que amb el pas dels anys van ser exclosos d’aquestes competicions). De mica en mica es va anar modificant el reglament per trobar la manera de posar de manifest no sols la velocitat amb que els pilots aconseguien pujar els senders pedregosos, sinó també la seva habilitat, premiant als que no s’ajudaven posant els peus a terra. Des ‘Escòcia es va difondre per tota Anglaterra, per traslladar-se després a Bèlgica i des d’allà a tot el món. El trial és un esport complert: intuïció, raonament, fantasia, tècnica. Un dels secrets del bon practicant de trial és la capacitat d’anàlisi, la possibilitat d’entendre tots els fets, totes les situacions, calcular i prendre les seves decisions. La vacil·lació es fatal per l’èxit. Per començar aquesta activitat, només cal contactar amb persones que ja la practiquen o assessorar-nos en les botigues on venen les motos. Al adquirir la moto hem de tenir present si la volem per recorregut turístic o competicions. Alhora de practicar aquesta activitat, és molt important l’observació, l’humilitat, conèixer les bases teòriques, aprendre a caure, dominar a fons l’ús dels comandaments i les seves reaccions i conèixer les nostres limitacions. Es important el manteniment de la moto i tenir coneixements mecànics per poder solucionar qualsevol imprevist. Cal una preparació atlètica que proporciona soltesa de moviments i agilitat a més de fer una sortida setmanal de footing, en el cas dels profesionals es fa un esquema de preparació personalitzat. La preparació psicològica també és important així com la confiança i la concentració. La roba ha de permetre la màxima llibertat de moviments, ser còmoda, lleugera, protegir del fred i els cops i permetre una bona transpiració; les botes són impermeables; els guants flexibles i suaus i el casc un element imprescindible. Les competicions a nivell oficial són gestionades per les Federacions de Motociclisme Nacionals que depenen de la Federació Internacional de Motociclisme amb seu a Ginebra. Els moto clubs són els encarregats de realitzar els campionats. Estar inscrit en un club donarà dret a algunes facilitats i proporcionarà tot el suport necessari per informar-nos i iniciar-nos en aquesta activitat. 
La historia de la bicicleta s’inicia l’any 1818 quan Carl Friederich Christian Ludwig, baró Drais de Sauerbronn, va soli·licitar patentar el seu bicicle dirigible, totalment de fusta, (més endavant anomenat “drasiana”) en el seu honor. L’aparició veritable de la bicicleta va ser el 1867, en l’exposició Universal de Paris. Evolucions posteriors van anar substituint les rodes de cautxú massisses per les inflables i incorporà l’utilització de la transmissió a la roda de darrera per cadena. La bicicleta com a eina, al marge de l’ús que es vulgui fer (transport, esport u oci), pot ser beneficiosa per a tot el món, tant pels que la practiquen com una activitat física o de vida sana, com a competició o alta competició, com per aquells que senzillament volen beneficiar-se dels seus efectes terapèutics. Amb la dosificació correcta la bicicleta és saludable a qualsevol edat. L’home i la màquina han de treballar en perfecte harmonia per aconseguir òptims resultats. 
Durant els anys 50-60, els surfers californians, van muntar rodes de patins en fustes per baixar pels carrers amb força pendent i així poder imitar el surfing quan no hi havia suficient onatge en la mar. Els materials que s’utilitzaven al principi eren tant primitius (rodes de metall), que només es podia baixar per les voreres dels carrers. A principi de la dècada dels 70 es va utilitzar poliuretà en la fabricació de rodes (que té una gran capacitat d’adherència a qualsevol tipus de sòl: fusta, metall, ciment o formigó... i permet més velocitat), fet que va revolucionar el món del skate. A partir d’aquest moment es va estendre per tot el món, es va convertir en un esport formal, amb concursos, professionals, equips de marques, publicitat, revistes especialitzades... Es va començar practicant “slalom”, “downhill” (descens) i “freestyle” (patinatge artístic en el terra pla). Però aviat va néixer el “vertskate” que es va convertir en la modalitat més practicada. Es van començar a construir grans espais corbats de ciment, dissenyats especialment per a skateboard i s’anomenaven “skateparks” i que van donar pas a la modalitat de fer figures per sobre de la part vertical de la pista. A partir dels 80, l’interès per aquest esport es va extingir de sobte, encara que no va desaparèixer, mentre tant es van desenvolupar els monopatins de “freestyle” modalitat que va agrupar noves i sofisticades figures i es van salvar els antics vertskaters o verticalers gracies a les rampes de fusta, barates i fàcils de construir. Neix així el skatebording actual, amb les seves pròpies modalitats de concurs (jam) Stret Skate, Skate de Rampa, Freestyle, amb música pròpia (skaterock, thrash)... i que treu profit de les superfícies planes, cantells, desnivells i obstacles. Aquest esport no té normes especifiques. No hi ha cap estil ni figura obligatoris.
És un esport en el què prenen part dos equips de cinc jugadors que cerquen d’introduir amb les mans una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari. Es creu que l’origen del bàsquet va ser el tlachtli, un joc que va captivar als indígenes asteques fins al punt de fer-los perdre tot el que tenien, fins i tot la llibertat, fins a arribar a posar-se en venda com a esclaus. El tlachtli es jugava en un pati en forma de “I” que tenia a ambdós costats parets amb grades destinades al públic. En el centre estava la cistella, un anell de fusta o pedra col·locat verticalment. L’objectiu del joc consistia en passar la pilota per l’anella, una pilota massissa. Als jugadors només els hi era permès colpejar-la amb les cames, malucs o colzes. Aquest joc tenia un significat religiós i mitològic. Es pensava que el camp representava el món i la pilota un astre, el Sol o la Lluna. El cel és un tlachtli diví, on els esser sobrenaturals jugaven a la pilota amb els astres. Però en la vida quotidiana i profana servia de pretexta per a fer enormes apostes, per les quals canviaven d’amo, grans quantitats de vestits, plomes, or i esclaus.
“L’origen del joc de bitlles és de quasi impossible localització. Els antics documents que descriuen els jocs semblants als que avui dia anomenem “bitlles” són bastant incerts pel que fa a la forma amb què s’hi jugava. Aquest joc primitiu cal prendreu-ho en el sentit de joc de llançament i punteria, sigui quina sigui la forma de fer-ho i els projectils emprats. Es pot dir que hi havia tantes modalitats de joc i tan variades com localitats on eren practicades. L’egiptòleg Flinders Patrie, l’any 1895 descobrí en una tomba de Naraga nou petits objectes d’alabastre en forma de vas, quatre boles de pòrfir blanc i negre, i tres cubs petits de marbre blanc, l’antiguitat dels quals se situa en uns 3.000 anys abans de Crist.
És un joc de gran popularitat entre els britànics. A Gran Bretanya no hi ha cap Pub que no disposi d’una diana reglamentaria. Aquesta afecció es remunta a l’època dels arquers de l’Anglaterra medievals, que portaven unes fletxes curtes per a la defensa en la lluita cos a cos. Diu la llegenda que en els moments de descans solien llençar-les al tronc d’un arbre per practicar la punteria. Fins que un dia algun taverner va decidir penjar a la paret de la taverna una rodona extreta del tronc d’un arbre. Encara avui hi ha algú que anomena fletxes als dards. Actualment la seva popularitat està estesa arreu. La Ronda de dards és la més popular. Només a Estats Units hi ha més de dos milions d’afeccionats. 
José Ginés Siu defineix la gimnàstica esportiva com “una lluita amena, sana i entretinguda contra la gravetat pel domini del cos”
Avui dia hi ha milions de persones de tots els continents que coneixen bé la carrera com a exercici físic. Aquest esport es pot practicar amb diferents fites: uns per adquirir una bona línia, altres per mantenir o augmentar la seva capacitat de treball, altres per retardar els processos d’envelliment i mantindria la forma física i d’altres per aconseguir resultats esportius. No és estrany veure córrer a les persones pel carrer de les ciutats, camins del camp, adults i nens, homes i dones. Les competicions atlètiques de qualsevol nivell, la carrera recull el número més elevat de participants i espectadors. Les competicions de carreres destaquen pel seu alt dinamisme, la lluita de l’intel·lecte dels corredors respecte a la constant necessitat de resoldre els problemes tàctiques. A més requereixen gran resistència per par dels atletes per a superar els estats de fatiga que sorgeixen inevitablement, sobre tot en la carrera de fons. Aquest esport a adquirit una gran popularitat com per exemple el creixement constant en el número de participants en els maratons massius on desenes de mils de participants surten simultàniament en la sortida.