 La facilitat pràctica i el baix cost de l’equip necessari han fet evolucionar aquest esport, que s’ha popularitzat en menys de 10 anys. El parapent és una gran superfície de tela que origina una resistència davant de l’aire; la forma i la curvatura de la vela, donen origen a una sustentació que li permet planar. Per governar la nau s’han de tibar les cordes que dobleguen els extrems posteriors de la vela o també desplaçant el centre de gravetat del cos del pilot respecte a la vela. S’aprèn fàcilment a sentir la velocitat respecte al vent i a calcular la trajectòria per arribar al lloc d’aterratge. És necessari conèixer les condicions atmosfèriques locals i la micrometereologia. Els materials són: la vela, l’arnès, unes botes de canya alta, casc, guants i mànega de vent. Podem afegir-hi radiocomandaments, variòmetre, anemòmetre i altímetre. La roba serà còmode. Per les seves característiques cal un aprenentatge a les escoles de vol. Els cursets solen durar de 4 a 10 dies. També a les empreses d’esports i d’aventura podrem contractar pilots experimentats amb els equips necessaris per a la seva practica i aprenentatge. Volar pel plaer de volar imitant a les aus. Somni perseguit des de temps molt llunyans... Drets a dalt del pendís de la muntanya; darrera, a terra, la vela desplegada. Mirem la mànega de vent i comprovem que està inflada en la nostra direcció. Donem una forta estrebada i el vent infla la vela, situant-la a sobre nostre. Mirem amunt per assegurar-nos que els cordills estiguin tensats. Ens llencem pendent avall fins que, en agafar la velocitat suficient, ens comencem a sentir suspesos a l’aire i veiem que el terra s’allunya, s’allunya... Estem volant !... Desafiament, aventura, el repte de l’aire i el buit, respirem a fons i obrim els sentits per omplir-nos de meravelloses sensacions. Inici
 És una forma de vol sense motor que es practica mitjançant un ala delta, i que es va popularitzar a principi dels anys setanta. Aquest aparell es compon d’una estructura rígida de tubs d’alumini travats amb cables d’acer i una vela de dacron; pesa menys que el seu pilot (25-30kg); es maniobra per desplaçament del pes del pilot sense comandaments aerodinàmics; té unes característiques de vol a baixa velocitat que permeten tant l’enlairament com l’aterratge. El material que necessitarem: ales de vol lliure, casc, arnès, paracaiguda, aparell de ràdio, brúixola, variòmetre, altímetre, anemòmetre, barògraf, càmera fotogràfica. El pes, la facilitat de transport, la possibilitat de volar a quasi tot arreu i el seu preu han influït en la popularitat d’aquest esport, sense precedents fins l’arribada del parapent. Podrem enlairar-nos, guanyar alçada ràpidament, volar moltes hores, aterrar en el mateix punt d’on hem sortit o viatjar molts quilòmetres. Una vegada a l’aire, cercarem corrents ascendents que ens permetin perllongar el vol i per aterrar no necessitarem pistes preparades. El maneig d’una ala és molt senzill i acaba esdevenint automàtic, però, volar es alguna cosa més. S’han de tenir coneixements de la meteorologia, l’aerodinàmica, la instrumentació i les tècniques fins a la navegació, les normes de seguretat, la reglamentació aeronàutica... Ens cal tècnica i sentit comú. Per poder practicar aquest esport -que depèn de la Federación Española del Deporte Aéreo (FENDA)-, cal tenir 18 anys o bé 16 amb autorització paterna; haver fet un curs en qualsevol escola reconeguda per la Federació, pertànyer a algun club i tenir la llicència esportiva (s’atorguen només títols federatius). Cal viure aquesta experiència per copsar el que realment se sent volant pels grans espais oberts, gaudint de la natura. Inici
 Aquesta activitat neix durant la dècada dels vuitanta. Es caracteritza per la seva espectacularitat i la intensitat de las emocions que genera. Consisteix en saltar al buit des de un pont, lligat amb una corda que impedeix que el saltador toqui el terra. No cal cap tècnica, el pot practicar tothom que s’atreveixi a saltar. És molt important la confiança. No és aconsellable a persones que pateixen hipertensió o deficiències cardíaques. La simplicitat de la seva descripció, no te res a veure amb l’intensitat de les emocions i sensacions que es viuen abans de saltar, durant el salt i una vegada realitzat. Una excitant emoció que dura tan sols uns segons, però que no te comparació amb cap altre. El vol és curt, però ens permet sentir plenament la sensació de volar. Encara que sembli perillós, podrem experimentar un salt al buit amb optimes condicions de seguretat -l’índex d’accidents d’aquest esport és pràcticament nul-, malgrat tot això llençar-se al buit des de una alçada mínima de 20 m. no és un joc. Per això és important iniciar-se en el ponting de la mà d’un expert. No tots els ponts són adequats per practicar-lo. Un càlcul mal fet en la longitud de la corda, una instal·lació mal feta o un material inadequat poden ser fatals. Les empreses d’esports i d’aventura ens facilitaran tant el material com l’experiència necessària per practicar-lo amb totes les garanties. Els materials que s’utilitzen són de gran resistència: arnès, vuits, mosquetons de seguretat, anells de baga o cordinos, i cordes de tipus dinàmic d’uns 11/12 mm. que poden arribar a resistir 1.500/2.000 kg... Viurem moments previs al salt plens de tensió, i al acabar una gran relaxació per la descàrrega d’adrenalina, una explosiva barreja d’angoixa i plaer. Inici
 Aquest aparell de vol, comença la seva història fa uns dos-cents anys. El primer globus, construït el 1783, era de paper i tela. Agosarats aventurers van anar perfeccionant-lo i aviat es va utilitzar en operacions militars per a l’observació de les línies enemigues, per a viatjar i ha estat present en novel·les d’aventures i pel·lícules. És la possibilitat de vol més a l’abast de tothom. A Catalunya s’utilitza com a esport des dels anys setanta. La tècnica moderna utilitza el propà per escalfar l’aire. Els cremadors, molt lleugers i potents, i els sòlids materials sintètics amb que es construeixen, fan que la pràctica de l’aerostació ofereixi garanties absolutes. L’embolcall, de peces de poliamida impermeabilitzades amb poliuretà (pot aguantar els 100 graus), cosides a unes cintes horitzontals i verticals, donen la forma al globus i transmeten la força ascensional. A la part superior hi ha la corona, una vàlvula que el pilot pot maniobrar per deixar escapar aire calent quan vol. A la part inferior de l’embolcall hi ha la boca, per on entra l’aire i on està situat el cremador. La cistella sol ser de vímet (molt resistent i flexible) amb una base de fusta entrellaçat amb cables d’acer. El globus vola segons la direcció del vent que l’empeny i la perspicàcia del pilot. Un viatge en globus és una aventura, que permet provar sensacions noves envoltats de silenci, seguretat, majestuositat i bellesa. Depenent de les condicions atmosfèriques es pot practicar tot l’any. Pilotar un globus és senzill; es pot ser alumne als 15 anys i obtenir el títol als 18, el nivell de dificultat és baix, els cursos duren al voltant de dotze hores, (calen 16 hores de vol amb instructor). No obstant, les delicades condicions atmosfèriques que el seu enlairament requereix fan que l’aprenentatge s’allargui molts dies dons cal aprendre meteorologia, navegació, física i tècniques de vol. El preu elevat dels cursos i dels aparells, del manteniment i els permisos necessaris, unit al seu gran volum, condiciona aquest esport a un reduït grup d’aficionats. Tothom pot fer un vol amb globus com a passatger. No cal cap equipament especial, només dur roba adequada a l’època. Les empreses d’aventura posen al nostre abast la seva practica a preus assequibles a més d’obsequiar-nos amb un esmorzar típic de la zona i cava al final del viatge. Inici
|
|
