Hidrospeed o Hidrotrineu

Pesca

Rafting

Nedar sota l'aigua

Submarinisme

Recerca artesanal d'or

Waterpolo

Modalitat esportiva molt original, espectacular, divertida, emocionant i plena de sorpreses, que consisteix en el descens individual pel riu d’aigües braves, en una petita planxa flotadora amb forma de trineu, damunt de la qual, estirat , hi va el pilot (únic responsable de la baixada) que s’hi agafa amb les mans . El trineu el protegeix des del cap fins als malucs. És imprescindible: una forta dosi de coratge per enfrontar-se amb els ràpids; conèixer el comportament de les aigües del riu i també els seus obstacles. La resistència física i la força és important, així com saber nedar correctament. Durant el descens cal mantenir-se al mig del corrent, zona més fàcil i menys perillosa, on hi ha més volum d’aigua i els obstacles queden coberts. No hem d’abandonar la planxa i vigilar la part inferior de les cames i els peus. Preveure amb antelació per on hem de passar i què cal fer ens evitarà riscos. L’equipament consta de casc especial contra l’impacte dels obstacles que hi ha a l’aigua, armilla salvavides, vestit de neoprè gruixut amb proteccions a les cames i els braços, sabatilles de neoprè, aletes, l’hidrospeed, mitjons fins, banyador i tovallola. Malgrat que el material no és car, donat que és un dels esports fluvials mes arriscats, es recomana al principi baixar acompanyats d’un expert que ens proporcionarà el material necessari i el transport. Les empreses d’esport i d’aventura tenen monitors que vetllen en tot moment per la seguretat dels participants, els quals abans de la sortida, reben instruccions sobre el maneig de la planxa i com han de reaccionar davant les dificultats que es poden trobar a l’aigua: saltants, passos engorjats, revolts, onades fortes, contracorrents, aigües mortes, remolins, com sortir per aturar-nos...També tenen servei d’assegurança i si ens cal, reserva d’allotjament. Inici

La truita, és el peix de riu més cobdiciat pels pescadors esportius. Aquest any, el període hàbil per a la practica d’aquest esport va des de l’11 de març fins al 31 d’agost a la baixa muntanya i del 13 de maig al 30 de setembre a l’alta muntanya. És obligatòria la llicència de pesca de la truita i si no s’esta federat cal a més una assegurança. El límit de captures és de 10 peces d’una mida de 19 cm., amb l’excepció de la Vall d’Aran que és de 10 peces de 17 cm. Els exemplars inferiors a la longitud autoritzada han de retornar-se a l’aigua immediatament. La longitud dels peixos es compta des de la punta de la boca fins al punt mitjà de l’aleta caudal. A les botigues especialitzades trobarem gran varietat de models de canyes de pescar, de carrets o canastrells. Es recomana que la roba sigui d’un color que es pugui confondre amb l’entorn del paisatge. Les botes són de goma, de 1/2 canya o fins a les cuixes. La pesca de la truita ha de realitzar-se sempre en sentit contrari a la direcció del corrent, procurant evitar, la projecció d’ombres i el soroll de petjades. Les millors hores són les de la matinada i les del capvespre. Els llançaments es faran a distància, des de les roques o arbustos. Es pot pescar amb cullereta, mosquit, cuc o draga, qualsevol altre art està prohibit. L’aprenentatge es pot fer a les escoles de pesca o amb pescadors experimentats. Cal respectar les normes a les zones vedades (refugi de pesca), a les de pesca controlada i a les lliures. Les Societats de Pescadors ens facilitaran qualsevol informació que necessitem. Inici

Aquesta modalitat esportiva va néixer fa uns 20-25 anys als rius del Canadà i al riu Colorado als Estats Units. Primer, s’aprofitaven les embarcacions pneumàtiques dels desembarcaments de la 2a Guerra Mundial i a partir d’aquí es van perfeccionar els materials i la tècnica. Però, fins la dècada dels 80, no començà a interessar al gran públic. Consisteix a davallar per aigües braves en una embarcació pneumàtica conduïda per monitors, amb capacitat per a 8 persones, equipades amb vestits de neoprè, rems i casc. L’estructura i elasticitat de l’embarcació permet envestir les onades fluvials, de cara, sense que la barca bolqui. Un monitor, situat a la part del darrere, governa la barca, la resta de la tripulació ha de remar segons les seves indicacions. Ens situarem a la barca, amb el rem ben agafat, asseguts sobre la goma amb el cos mirant endavant i amb els peus als estreps del terra per no saltar i seguirem sempre les instruccions dels experts que ens acompanyen durant el descens, l’experiència i professionalitat dels quals garanteix la seguretat d’aquest esport. Es imprescindible saber nedar, però sinó en sabem cal avisar al monitor. Abans de la sortida el monitor dona les instruccions a seguir durant el recorregut i com hem de reaccionar davant de qualsevol imprevist o caiguda a l’aigua. Per les seves característiques, és un esport extraordinàriament espectacular que pot practicar tothom i que fa que les sensacions siguin més intenses pel fet de practicar-lo en grup. Durant els mesos de desglaç, les baixades són molt espectaculars i refrescants. L’oferta és molt variada, hi ha trams molt esportius, trams tranquils, turístics, recorreguts per a la canalla... Es recomana un primer descens d’iniciació amb trams curts de dificultat o bé un itinerari turístic. Farem aparcaments, girs i slaloms per esquivar els obstacles del riu i gaudirem de la bellesa del paisatge... parets rocalloses, formacions argiloses. És un esport car si volem tenir el nostre equipament propi: la barca, vestits de neoprè, casc, rems, armilla salvavides, vehicle amb remolc per a el transport... Practicar-lo mitjançant les empreses d’aventura, que posen tota la seva infrastructura al nostre servei, el fa més segur i assequible econòmicament per a tothom. Inici

Aquesta activitat recreativa consisteix en nedar en la superfície de l’aigua per observar que passa en el medi ambient submergit. Les primeres immersions van ser descrites per Aristòtil fa uns 2350 anys, malgrat que ja s’havia començat a submergir-se molt abans. El naixement oficial en aquest segle, ve donat per la practica de la pesca submarina. No cal saber nedar bé, només cal ser capaç de mantindré’s flotant. És necessari un equip de manteniment especial, ulleres que s’adaptin bé a la cara, tub, llanterna, cinturó de llast, armilla inflable, ganivet de fulla petita i afilada, bossa, farmaciola de primers auxilis, bossa de recanvis... És important aprendre a utilitzar bé les aletes, que poden ser fitxes o ajustades (aquestes s’han de portar amb sabatilles) i que ens permeten nedar a més velocitat utilitzant només els músculs de les cames. Cal una bona salut i respectar els procediments de seguretat per evitar perills. Hem de tenir cura del material, revisar bé l’equip, programar amb antelació l’activitat, conèixer el llenguatge de senyals de submarinisme i informació meteorològica del dia de la sortida. Es pot practicar per lliure després d’assistir a algun curset de preparació (els experts de les botigues d’esports en assessoraran sobre el material que necessitem) o bé amb empreses d’aventura que ens facilitaran el material necessari així com tota la informació i assessorament i posaran al nostre abast especialistes d’aquesta activitat que faran més segura la sortida, a més d’impartir cursets. Una vegada tot preparat i apreses les tècniques correctes podrem gaudir d’aquesta activitat fascinant i emocionant en rius, llacs i embassaments, sentint el plaer de conèixer el món desconegut i màgic aquàtic. Informació, dels llocs on es pot practicar, a les Oficines de Informació i Turisme de les nostres comarques. Inici

Des de sempre l’home s’ha sentit atret per l’aigua del mar, dels llacs... Ja les llegendes gregues ens parlen del llegendari Teseo, el primer bussejador conegut. En l’oceà Pacífic hi ha múltiples proves que sustenten la teoria de com els pobles primitius pescaven amb un llarg arpó utilitzant unes lentes binoculars de fusta, amb una làmina transparent de carei.
Els historiadors grecs i romans relaten freqüentment accions de guerra en les que intervenien bussejadors. Aristòtil anomena un tipus d’aparell anomenat “lebeta”, que no és altra cosa que un gran got invertit, gràcies al qual queda un volum d’aire en el seu interior. En l’època del Renaixement, Leonardo da Vinci, va dissenyar un tipus d’escafandre consistent en una caputxa de cuir amb un tub per a respirar, i unes aletes natatòries per als peus. Basant-se en el principi de la camp de bus alimentada des de la superfície, l’alemany Siebe va crear el 1819 el model més antic d’escafandre, que al principi consistia només en una petita campana que cobria el cap i coll del bus, més tard se li afegiria un vestit de llana o roba cautxutada. Aquest model estava pensat per l’home que pogués caminar pel fons amb botes pesades. La primera escafandre autònoma fou creada el 1865 pels francesos Rouguayrol i Danayrouse. Entrat el segle es posà en pràctica les aletes inventades per De Corlieu que va incorporar a un equip autònom de botelles. Però va ser Jacques Cousteau qui va posar amb les seves imatges, el món del submarinisme a l’abast de tothom. Va perfeccionar l’escafandre autònoma i va dissenyar el sistema de reserva de botelles i el regulador bitràquea entre d’altres.
La nostra permanència a sota l’aigua està limitada per la capacitat de les ampolles, el fred, la descompressió... La profunditat màxima d’una immersió es situa al voltant de 100 m. malgrat que la normalitat és mantenir-se entre 20/30m. Mai hem de forçar les condicions ni transgredir els límits de seguretat. Es pot practicar durant tot el any si les condicions climàtiques ens ho permeten. L’aigua és un fluid 800 vegades més dens que l’aire i els desplaçaments verticals que es produeixin dins del mitja líquid es veuran acompanyats d’importants canvis de pressió, pes i volum, que afectaran al nostre cos.
A més de l’equip concret: vestit de neoprè, botelles armilla compensadora, reguladors, manòmetre, cinturó de llast, rellotge, profundímetre, descompressímetre, ulleres, tub respirador aletes ganivet... Aquest esport, requereix d’una tècnica determinada que s’aprèn en els cursets: dominar la natació amb aletes, ulleres i tub, signes per a comunicar-se, manipulació de les botelles.... Es tracta d’un esport molt cerebral, que es pot practicar a qualsevol edat i requereix grans dosis d’equilibri mental i psíquic. Una vegada superat l’aprenentatge podrem gaudir de la ingravidesa que suposa estar sota l’aigua i descobrir els paisatges submarins amb tota la seva flora i fauna. Actualment hi ha varies titulacions, emeses per la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques (FEDAS) i les demes federacions de les comunitats autònomes, adherides a la Confederació Mundial d’Activitats Subaquàtiques (CMAS). Els títols esportius es regulen per una, dos o tres estrelles, segons el nivell; segueix el d’instructor i el de director de curs, A més també ofereix una titulació professional. Inici

Neix una nova activitat: la recerca artesanal d’or en les graves i al·luvions de la Noguera Pallaresa.
Des del punt de vista històric s’ha trobat alguna que altra documentació referent a l’or dels rius pirinencs. La més antiga es remunta a l’època de l’ocupació musulmana (segles VII a XI) on es refereix que en la Taifa de Lleida s’encunyava moneda d’or per pagar tributs al rei musulmà de Saragossa. En textos de coneguts escriptors de la renaixença catalana (segle XIX) trobem referències al Segre com “aurífer Sícoris i altres. L’any 2000 es va publicar una novel·la on es narra que un personatge procedent del nord d’Itàlia acudia als Pirineus a la recerca de palletes i pols d’or; en aquest mateix llibre descriu breument el procediment emprat per aquest senyor i alguns pastors de la zona per obtenir aquest apreciat botí.
Aquesta activitat es basa en una tasca de prospecció mineralògica duta terme per geòlegs de la Universitat de Barcelona en els anys 80. El resultat d’aquests estudis posen de manifest la presència de petites partícules d’or en els sediments d’alguns rius pirinencs, entre altres d’aquests destaquen la Noguera Pallaresa, la Noguera de Vallferrera i el Segre. S’han continuat realitzant recerca de camp i bibliogràfica amb un resultat sorprenent i interessant.
Aquesta activitat s’emmarca dins d’una nova alternativa: el Turisme Científic, que ofereix una manera de descobrir el territori indagant en les relacions existents entre la terra, la natura i l’home i que pretén donar a conèixer al públic l’existència d’aquesta riquesa geològica en els rius pirinencs. Tot informant sobre la procedència i formació de l’or, els processos geològics de plegament, erosió, transport i sedimentació que han conduit a l’acumulació de partícules d’or en determinats indrets de la llera i terrasses fluvials dels rius.
Es una alternativa novedosa, complementaria de les activitats esportives i d’oci que actualment s’ofereixen. Es practica des del respecte al medi ambient. L’extracció artesanal d’or es fa amb grups reduïts (màxim 8 persones per cada monitor i inicialment tres monitors). No s’incideix excessivament en un mateix tram de riu i s’inicia als clients interessats i curiosos en rentadors situats prop de les principals poblacions tot emprant arena procedent de les extraccions d’àrids al·luvials ja existents en la zona.

Informació facilitada per GEODISCOVERING. Turisme Científic. Inici

Joc que es practica en l’aigua i que agafa el seu nom a una accepció anglesa que traduïda literalment podria significat Polo Aquàtic. Però la definició tècnica seria: Esport aquàtic d’equip, subjecte a normes i institucionalitzat, que es practica en una superfície limitada de piscina entre dos conjunts de jugadors de camp (sis jugadors i el porter), amb la finalitat d’introduir la pilota en la porteria contraria.
És un esport aquàtic d’equip i la seva disciplina s’emmarca dins de la Real Federación Española de Natación juntament amb la Natació, la Natació Sincronitzada i els Salts. Aquest esport gaudeix d’unes arrels històriques innegables , apareix a partir de la segona meitat del s.XIX a la Gran Bretanya, com un esport d’equip, producte de la Revolució Industrial.
Gràcies a la perseverança dels afeccionats el 1885 l’Associació Anglesa de Natació reconeix oficialment el Waterpolo com a branca esportiva separada, amb unes normes i regles que es van institucionalitzar en 11 articles. El dinamisme social i el desenvolupament econòmic existents a Catalunya a finals del s.XIX va provocar que aquest esport es desenvolupi i consolida en terres catalanes i a partir d’aquí a la resta de la península. El novembre de 1907 es fundà el primer Club d’Espanya, el Club Natació Barcelona. El 1912 es juga el primer campionat entre equips catalans. El 1920, Espanya debuta en els JJ.OO, coincidint amb la creació de Federació Espanyola de Natació. El 1921 Es constitueix la Federació Catalana de Natació Amateur. L’estiu de 1926 s’instaura el primer Campionat d’Europa a Budapest. Del 1920 al 1930: Els canvis reglamentaris condueixen al assentament del Waterpolo. El 1948 al 1962 els canvis reglamentaris provoquen la Revolució Física ( Hongria inicia una trajectòria ascendent) Del 1963 al 1976 Els canvis reglamentaris causen la Revolució Tècnica. Del 1977 al 1993 Els canvis reglamentaris promouen la Revolució tàctica. L’esport del Waterpolo, com a esport d’equip, requereix en la preparació per l’alt rendiment, una complerta coordinació entre els factors purs de condició física i els factors relacionats amb les accions d’equip.
Els Països de l’Est desenvolupen un estil de joc més rígid i compacte. Els Països Llatins mostren sistemes de major flexibilitat i versatilitat. Altres països també importants en aquest esport com Alemanya i Estat Units desenvolupen estils i tendències diverses que potser en un futur puguin crear nova escola.
Recomanem el llibre Waterpolo. Tècnica, tàctica, estratègia de Mario Lloret Riera. Gymnos editorial. Inici